dijous, 8 de desembre de 2011

UNA BELLESA INTERIOR, UN RELAX PER L'ANIMA I PEL COS. SANTA COLOMA DE QUERALT, BE VAL, UNA PLÀCIDA CAMINADA

Benvolguts amics, que als meus seixanta dos anys us parli de Santa Coloma de Queralt no te cap mèrit, donç la majoria de vostès ja fa anys que forma part de la seva vida. Jo no puc dir el mateix. Es la segona visita que faig a aquesta vila medieval on Dalmau de Queralt tenia el seus dominis i junt amb la seva muller , van  fer el regal més preuat a Sta. Coloma La Font de les Canelles,  es la segona vegada que quedo bocavadat per la seva bellesa  i potència, quanta aigua Déu meu, si la tinguessim al meu poble, seria de bon aprofitar, ep !! aqui segur que  també l'aprofiten pels safareig que hi han a tots els pobles i abeuradors d'animals i també pels horts, només faltaría, però penso mes encertadament que s'aprofita per a regar els horts, perquè lo d'abeurear animals ? ja no en queden i rentar la roba al safareig, ja ha passat a l'història fa molt anys, tant que he perdut el compta.


Ara actualment tots els ajuntaments, qui més qui menys han restaurat aquests safaretjos com un lloc a conservar, alli i passava mitja vida del poble i les dones si deixaven la pell rentant, penso que no era gens fàcil, a més el sabó per rentar la roba se'l feia cada familia, jo recordo que al corral de darrera casa, la padrina, la mare i el pare teniem un perol gran d'aram i l'omplien d'oli d'oliva que sobrava de fregir,  oli de tupina: ( lloc on es solia guardar confitat el porc. Conjunt  de trossos de carn de porc cuita i confitada en oli o llard), llardons, cansalada del porc, etc  i el posaven a bullir moltes hores amb sosa,  aquesta te aplicació detergent i blanquejant ; el residus quedaven a sota la pasta. Evidentment si es posava només oli verge nou i no s'aprofitava els olis vells, el sabó que sortia era una meravella.  La pasta del damunt havia de fer un granulat i la pasta com més blanca millor, sinó es donava, donç més foc i més hores de bullir.  per després deixar-lo arrefredar, per més tard partir-lo en múltiples pastilles  rectangulars de sabó, que amb aigua dolça (de pluja) feia molta espuma, donava bo . Aquest sabó tant es feia servir per rentar la roba com per rentar el cos i ensabonar els cabells, a més aquests quedaven molt brillants i molt sedosos.


Font de les Canelles a Sta. Coloma de Queralt
De tota la vida, sempre he agafat el camí més curt per anar d'un lloc a l'altre. Així d'ençà que l'Eix és va inagurar, vaig optar d'anar de Girona a Tàrrega  per aquest nou trajecte, que alhora em va portar a descobrir un mon interior que mai hagués albirat. Sí ,vaig descobrir Montfalcó Murallat, les Olugues, Estaràs, L'Aranyó,  Forejacs,  Malacara,  Moncortes de Segarra, Ossó de Sió,  Montpalau, Rocabertí, Santa Fe de Segarra, poble agregat  al municipi de Les Olugues, Sant Ramón (l'Escorial de la Segarra), Calaf on eren originaris la familia del Dr. Martí de Riquer, i que el seu avi, va creixer a la Torre de Bassols, es deia  Alexandre de Riquer va escriure entre d´altres lllibres Quan jo era noi, us el recomano.


A Calaf també si va fondre La Campana Grossa també coneguda al poble com La  Campana dels Perduts, del monestir  de Vallbona de les Monges, que se sent a més de disset  quilòmetres de distància, es diu : Maria Asumpte Beneta Barbara Orate pro novis...., Manada fer per la gran abadessa Mª Teresa de Riquer i de Sabater, la qual regí el cenobi durant 34 anys. La Campana fou fosa pels mestres Llohís i Atjutori de Calaf, l'any 1784 i  encara toca les hores litúrgiques al monestir després de tants anys.


Ara ,que portem 5 dies de boira intensa, que es molt fàcil perdres en aquest territori tant i tant solitari, sobretot pels de fora ( caçadors, excursionistes, buscadors de bolets, etc...quan a més de la presència de la boira,  es pont el sol, tot es complica; el so de la Campana es un consol i serveix per orientar-se i ens fa companyia .Tot s'ha de dir a la Catalunya Nova no hi han masies a qui trucar a la porta i preguntar.
També vaig passar i vaig entrar per primera vegada al poble d'Artés, on els pares de la meva estimada Mª Prat i tenien una casa. Després també vaig descobrir on vivia el meu gran amic Joan Palau i Pla, a Navarcles al costat de Manresa.


Alhora vaig contemplar la muntanya de Montserrat des d'un altre punt de vista que mai havia vist, tota la vida havia vist la montanya des de Martorell, ben diferent.
Abans de contiuar vull dir-vos els noms dels millors dibuixants i gravadors de França que Alexandre de Laborde havia contractat : a Langlois, a Legrand, a Dequevauviller, a Réville, a Malbeste, a Dutailly, a Lartigue i a quasi una vintena més, amb ell al davant.


Vaig descobrir que hi havia un petit poble que es diu Monistrolet, i un altre que es diu Rajadell amb un exel.lent restaurant que es diu Can Miliu.
Quan durant anys i panys haviem d'anar de Girona a Tarrega passant per Barcelona, anavem sense ni pensar-nos-ho directes a Tàrrega, mai o gairebé mai durant aquests anys haviem parat a Cervera, per visitar-la, si més no la Universitat que va manar construir Felip V i la resta de la vila medieval i el seu call jueu. Donç fins fa uns 10 anys ha sigut una gran desconeguda per mi. Ara la valoro com Déu mana. A més te una gran i exel.lent biblioteca que es diu Josep Finestres, molt ben atesa per la seva bibliotecaria i les seves ajudants . Segueixo. 
Mai m'havia passat pel cap anar des d'Igualada o des de La Panadella direcció a Santa Coloma de Queralt, coses de la vida, sóc comodo i raro, no hi ha cap més explicació , potser també es falta de curiositat, que també potser. Em sap greu, però ja està fet i ara només em queda recuperar el temps perdut i disfrutar de tanta bellesa d'aquest món interior i apartat de les principals vies.

Esglesia parroquial de  Sta. Coloma de Queralt.

 He de dir que és un bon o un inmillorable camí per anar a Vallbona de les Monges i Llorens. Un camí ple de bellesa, camps verds , amb els sembrats acabats de néixer. Inmensos camps. Com a curiositat no vaig veure oliveres en lloc, sí, als marges dels trossos, alguns ametllers ja grandets, però escassos. Després de Rocafort de Queralt tot canvia i disfrutarem de les vinyes, moltes vinyes, que ara a la tardor agafen un espectacular ventall de colors grocs, ocres,granatosos,marronosos;  més tard podrem tornar al tema.
Només d'entrar a la vila comtal, t'adones del seu passat gloriós i important. Ara pertany a la Conca de Barberà, jo la feia de la baixa Segarra però ? anys  enrera  va pertanyer a la Vegueria de Cervera, aquest mapa dona fe.

Aqui va aquest mapa fet a Paris per P. Placide, ingénieur geographique 1792. Santa Coloma de Queralt va pertanyer a la Vegueria de Cervera i més tard al " Corregimiento de Vilafranca " ; administrativament  correspon a Tarragona (Partit Judicial de Montblanch) , Bisbat de Vic .
Després de parar el cotxe i comprobar que ja no ploia, vaig contemplar ben sol, el lloc on rajen les 8 canelles de la font, no hi havia ningú més que jo . Ah ! sí, només uns senyors de neteja que em van avisar de que m'havia deixat les llums del cotxe obertes. Molt agraït. Contemplant les canelles com rajen, penso d'on pot sortir tanta aigua en un païs més haviat escàs, es un regal pels homes d'aquesta vila, un lloc per reposar l'ànima, romàntic per exel.lencia, dona pau i fins i tot hom pot passar l'estona llegint la premsa sense pressa, matar el temps, també és una bona opció en aquest indret., a més de llargues tertúlies que poden donar-se entre forasters,  amics de sempre i algun passavolant per no dir-li turista com jo, que en cap cas sóc un turista.
Potser que els 675 metres sobre el nivell del mar ajudin a tenir aquesta abundàcia d'aigua.
Al continuar caminant pel passeig de la Muralla vaig arribar al gran protal que dona a la plaça porxada, em va impressionar, per damunt de tot. vaig sentir el pes del món medieval de la vila, Déu ni do de lo important que debia ser aqueta vila. 

Portal del Sanou o de Cervera, majestuós , dona importància al conjunt medieval

La solitud de la vila era algo palpable, no voltava ningú a part d'aquest home que atravessava el portal i algú a dintre de les cuidades botigues compran sense cap mena de pressa i alhora parlant ben segur de com anava la salut, es curiós la salut ens interessa a tots, be,  segur que també parlaven o feien una mica safareig que es normal en un poble fins i tot al meu, penso que, on hi ha persones alli hi ha safareig. En un migdia que no hi ha massa personal per despatxar, dona per parlar sense fer mal a ningú, com: el meu marit aquesta setmana dorm demati i jo no puc fer soroll, el nen, tot el dia es fora de casa i quan surt de l'escola agafa el berenar amb una revolada i se'n va a jugar a la plaça  i l'avi passa desapercebut i gairebé se'n va tot el dia a la llar del jubilat o sota els porxos, no molesta pobre home. La dona li deu dir , jo quan tinc la feina feta de casa me'n vaig amb un grup de dones a passar l'estona, cussim, alguna fa pachword, una amiga sempre fa ganxet (tapetes) que després no sap a qui regalar-los, i una altra fa una banova de ganxet que ja porta 3 anys i es el cuento de mai acabar; també sense volguer es passa revista a les famílies del poble i com no de com és el sr. Rector nou i el Metge vell - pobre senyor Pepet, no se com s'ho feia abans, sempre anava a peu i mai deixava ningú per visitar, ara tot son presses per no arrivar enlloc, afegeix una dona que sembla que ja ho te tot fet. El que més m'impressiona de la compra a les botigues, es que ni la clienta ni la mestressa demostren cap mena de pressa, alli es va fent i quan s'acaba començem pel seguent i com diu el refrant " qui dies passa anys empeny " i així anar tirant fins a l'hora de tancar i a la tarda Déu dirà ? Ep ! tot això m'ho he inventat. Passa  a tots cantons fins i tot a Les Planes d'Hostòles (Garrotxa) , a Solsona i a Bellpuig ( el Pla d'Urgell). Anys enrera també haguessin parlat dels " quintos ", sobre si la quinta s'havia incorporat o no a files  ? el temps ho canvia tot.

Una meravella de pau i silenci, no vaig poguer saludar ningú , perquè a la plaça tornava a plovisquejar i mira, sol com un mussol, mirant la bonica vila comtal.


Em recorda les grans plaçes que si fan mercats, com la d'Amer, encara que molt més petita , la de Banyoles, també més petita, la de Sta. Pau, molt més petita, en fi una plaça es el centre de la vila i totes tenen el seu encant; encara podem trobar viles amb trossos de carrers porxats com a Besalú , Peratallada, es el centre de la vida social, on si fa de tot, ball, castellers, sardanes, jocs de tota mena, etc.


Fins  i tot vaig descubrir aquesta casa important, rica en el seu temps, no se si senyorial, pero poc li falta, encara avui dia es fa mirar, allo que diuen " quien tuvo retuvo ". Caminant i girant a l'esquerre arrivem a l'església de Santa Maria de Belloc, impressionant, gòtica ella, les tres vegades l'he trobat tancada. Mala sort. Vaig passar per sota l'ar del Vicari, segons posa en un retòl


Un vilatà em va dir que que l'església datava de  l'any 1330, i que és gòtica, i que ha dins hi han els sepulcres de Pere IV de Queralt  i de donya Alamanda de Rocaberti, Déu ni do de la importancia històrica d'aquest personatges ben nobles per tots costats. Com que segueix ploguen tampoc ens estenem en més història. Un altre dia serà. Li dono les gràcies i m'acomiado d'ell.
Continuant caminant penso que vaig estar aprop de Call jueu, que també ni ha un a Conesa, que li escau com ni pintat. Sempre m'ha impressionat Conesa,


La visita va seguir amb la mateia solitud com la vaig començar. Sense ni com saber-ho em vaig trobar davant del pati d'armes del castell o palau de Dalmau de Queralt Virrey de Catalunya, un pati generós


De front, es el palau senyorial dels Queralt, encara que per aquell temps, tot era seu, un senyor era amo de tot i a més molts eren jurisdiccionals, o sigui que tot estava ben lligat, no se si aquest era el cas ?
Els instants que em vaig passar en aquest gran pati d'armes, tranquil per damunt de tot i em va venir a la memòria que al monestir de Vallbona vam tenir una abadessa que es deia Geralda de Queralt (1282-1294)  i que va ser abadessa durant 12 anys. Pertanyia al tronc dels Queralt de Santa Coloma de Queralt. 
Vallbona també va tenir altres abadesses de la vora de casa com: els Timor,  els Copons, els Aleny, els Anglesola, els Altarriba, els Guimerà, Els Riquer de Lleida o de Calaf, els Rubió , els Boixadors i de més  aprop no conec cap més.. Els Vilafranca ja procedien de Tarragona.


A totes les viles i fins i tot en pobles no massa grans hi havia l'hospital de pobres i eren ateses aquestes persones sense mitjans per curar-se de les seves malalties. L'hospital  fou fundat el 1327 per la confraria de la Santa Creu.
Com que era tard i a casa m'esperaven per dinar, vaig donar la visista per finalitzada amb el propòsit de tornar ben aviat i recorrer tota la vila a peu i sense presses.
Vaig agafar la carretera direcció cap a Rocafort de Queralt, passant per Les Piles, Biure de Gaià, Vallespinosa, Vallverd i aprop de Rocafort de Queralt vaig començar a veure moltes vinyes, ja amb els pampols canviats de color, colors propis de la tardor.


La vinya sempre m'ha agradat, et fa companyia quan esperem l'hivern amb el seus colors tant variats  que tots coneixeu.


Oi que sí?
En contemplar aquests paisatges tant romantics em ve a la memòria unes paraules del llibre  Aplech de Sonets  d'Alexandre de Riquer, que diu aixi:


La brema saturada
per les pluges d'agost,
forsudament prempsada
fa regalims de most.


Al veure aquests paisatges tant idílics, no m'estranyaria que el pintor Lluís Roura de Girona ja hagués vingut a pintar-los. Si estic segur, perquè n'he vist una impressionant litografia d'ell de Montblanch, una meravella pels sentits, Montblanch es molt aprop d'aqui, segur que en Lluís Roura coneix tots aquests indrets, a més a ell , el tema de les vinyes li encanta,  aqui en teniu una mostra , un oli seu, fet l'any 1977, però penso que es més cap al priorat, no ho puc assegurar, però que es tracta de vinyes si, vostès mateixos.

Oli del pintor gironí Lluís Roura, autor d'una extenssissima obra i home incanssable i millor persona.
Vaja com més ens acostem a Rocafort de Queralt, més present són les vinyes, abans i despres.

Rocafort de Queralt
Jo la primera vegada que hi vaig estar tenia 14 anys, i varem anar a jugar a butbol, Llorens contra el Rocafort de Queralt i varem anar, tot l'equip i simpatitzants al damunt de la  carreta del tractor de la familía Timoneda de Llorens, conduits per l'expert conductor en Salvador (e.p.d.) Vam perdre, desgracia que es va afegir a la intensa i freda marinada que va bufar tota la tarda. Aquest es l' únic record que tinc d'aquest poble que és  important per les seves bodegues de vi. Per seguir disfrutant de la vinya que millor que la CANÇÓ DE VEREMES de Josep Mª de Sagarra


Els ditets de la miyona
saben bellugar el falçó,
quan la vinya se n'adona
tota tremola  de por;
picapoll, pansa rodona,
vinet de la il.lusió.


Tot allò que el falçó trenca,
ho recull el cistelló;
ai, sarment escarladenca,
com t'esqueixen el mandó,
la garnatxa moradenca,
que és vi de molta dolçor !


Ai, la rabassa aclarida
t'hem sagnat de bo i millor!
Raïm, si al cep ets la vida,
al cup no et tenim un no.
Quina samal més farcida!
Quin trot més engrescador !


Vinya nostra veremada,
si et demanéssim perdó!
Quan siguis espampolada,
quan apreti la fredor
esperarem l'altra anyada,
amb el traguet del porró.


Deixan Conesa de costat, em vaig recordar que cada estiu hi veniem amb el pare a visitar al Sr. Duch, secretari que fou de l'Ajuntament de Vallbona de les Monges, una bellíssima persona, mai va defraudar ningú, les coses pel seu nom i tot clar, era una persona que sempre em va recordar al meu sogre Lino Martin que també fou secretari d'administració local, home molt recte amb tot i amb  tots, les coses només és podien fer be i prou. Recordo que la visita a Conesa es convertia en una festa, cel.lebrava que l'anessim aveure, feia mitja festa, s'al.legrava de que els meus pares Sisquet e Isabel l'anessim a visitar. Conesa es una meravella , tot el poble està amurallalt i també tenen un call jueu. Un poble bonic per visitar.
Camí cap a Rocallaura i Vallbona de les Monges vaig albirar dalt d'un turó el bonic poble de Forès, únic, aquest petit poble be val una visita qualsevol dia fins i tot un diumenge. Pels amants de la marinada, diria que es el millor  lloc .

Forès i el parc eòlic de la serra del Tallat.
Em dol , acommiadar-me de vostès i no parlar més de la vinya, ara que mi trovaba tant a gust i ens endolcia el paisatge. Aviat arribarem a la carretera comarcal que va cap a Tàrrega. Els deixo  amb l'ultima fotografia de les vinyes


Quan veig aquestes vinyes recordo que quan era petit a casa en tenien; em ve a la memòria , que cada  any el pare i el germà de l'àvia sempre hi estaven al damunt amb feina molt variada i començava per podar la vinya, alguns dirant també esporgar-la ( nosaltres només esporguem els ametllers i els olivers ), la resta no m'en  recordo. A l'arribar a Llorens de Vallbona, ens abraçem i descarreguen el cotxe, i  amb gran al.legria començem a explicar-nos coses, sobre els nens, la Tere, la tia Mari, com ha anat el viatge i li explico tot el camí passant per Santa Coloma de Queralt , Rocafort de Queralt, Les Piles, etc i el que més m'ha cridat l'atenció han sigut les enormes vinyes, que encara en aquest mes d'octubre, els quedaven algunes pampes de colors ocres, grocs i colors torrats, vaja un expectacle per la vista. Li explico que forçant la memòria de quan era un noi, si em recordo de coses de la vinya i de la berema, però que sóc incapaç d'explicar-ho.
 El pare com em veu perdut em dona un cop de ma, tirant de la seva exel.lent memòria i pràctica.

Sisquet Capdevila Pons, el meu pare.
El meu pare Sisquet Capdevila i Pons, m’explica el que ell feia a la vinya i encara fa en els ceps que te a l’era i a la parada del costat de casa:
Quan broten els ceps a l’abril es diexen creixer uns deu cm. Quan som a primers de maig, és te que ensofrar , amb sofre amb pols. Quan ha passat uns deu dies més, ja es pot comenzar a espampar (treure les fulles o les pampes que em diem per aquí), perquè passi l’aire i el mildiu ni afecti el cep.
Se treu la pampa fins el primer raïm de la sermen. ( la brocada te dos sermens) i tot el que surt fora d’aquestes dos sermens,si no te cap raïm es treu. (Sempre ha de quedar la brocada i camelloll).
Un cop s’hagin tret les pampes ja es pot ensofrar amb sulfat de coure (pedra blava). Si queda temps, s’escavalla tots els que hi hagin a cada sermen. Sempre es deixa un caball.
Segona ensofrada, quan els grans del raïm ja són com a cigrons. Sempre evitar ensofrar al migdia, al fort del sol. Les pampes es treuen màxim tot el mes de juny, perquè maduri més be el raïm.
L’última esofatada a mig juliol. Fa anys es feia abans de batre, i a darrers de juliol, es mira els ceps, si tenen cendrós (el cendrós fa malbé els grans) i si en tenen fer una última esofrada i a esperar la Brema.El pare diu que potser que ara a les grans extensions de vinya es fa diferent .


Després de les grans extensions de vinya que he vist  vinguent cap a Llorens i de tot el que m'ha explicat el meu pare, sobre els cuidados que necessita la vinya, m'abelleix molt posar-vos  el poema de LA BREMA d' Alexandre de Riquer, del seu llibre Aplechs de Sonets: Les cullites i. Un Poema d'Amor:


LA BREMA

Les fresques cullidores alegres, enciseres,
a bell cop de falsó fan saltà´l gotim d'or,
y despullalt els ceps estesos a rengleres,
alsen totes alhora un càntich al Amor. 

Les grans panistres s'omplen, sobrixen les paneres,
la cullita promet generós esplendor:
el pa tou y'l bon vi fan l'hivern passador,
y enguany el vi madur fara les nits rialleres.

Els matxos, tots guarnits de plaques ben daurades,
carregan prop dels rengles fexugues rahimades,
y al sò dels picarols qu' escampen l' alegria,

van a buydà'en lo cup de la blanca masía
el fruyt qu' acurullava les roges portadores,
y fent sardana esclafen les joves funyadores.

He agafat els plànols de l pag web de l'Ajuntament  Sta. Coloma de Queralt , perquè ho tingueu més fàcil de consultar per si voleu visitar la vila, que ve val una diumenge al mati o qualsevol  festiu.


Pocs llocs ofereixen tant atractiu com Santa Coloma de Queralt. Ara recordo que de cals jueus, a més ,  ni han a  Conesa, Cervera, Tàrrega i més llocs....a Girona tenim un call jueu que és una meravella d'intimitat.


EL TRASCOLAR


Ja ha fermentat el most y van per trascolà:
abaix, al uix del cup, han posat les canelles,
y raja un doll de vi que fa goig de mirà.
Dels grans vixells ventruts y de les botes velles


s'exahala la fortor de quan van ensofrà,
y'l perfum de vi verge tret de vinyes novelles,
Espitragats els mossos, ab riure franch y sà,
omplenen sota'l raig mesures a parelles,


trasbalsen el gran cup cap al antich vixell,
saborejant sovint el dols del vi novell.
Y'l catau negre, rònech, dela vella masia,


s'anima, plè de vida, ab xiscles de follia,
el celler silenciós, que dormirà tot l'any,
s'ha desvetllat peer rebre la cullita d'enguany.
                                                                              Alexandre de Riquer del seu llibre Aplech de Sonets.






1 comentari:

  1. També Llorenç havia tingut un 'hospital' i en va quedar algun tipus de petja en diferents noms de parcel·les de terra, avui ja oblidats:

    Hospital, la sort de l’
    “una sort qui•s denpart del Spitall en lo Rech” (Capbr1483: 143); “té una sort qui•s diu del Spital” (Capbr1513: 222); “Ítem una sort que•s diu la sort del Spital” (Capbr1565: LXXIIII); “una sort en lo Rech que antigament se deye del Spital” (Capbr1565: LXXXIV).
    No podem assegurar que es tracti en tots els documents de la mateixa peça de terra. La de la partida del Rec limitava amb el camí de Maldà.

    Hospital, la vinya de l’
    “hun troç apellat la vinya del Spitall” (Capbr1513: 214r); “nomenada antigament la vinya del Espital” (Capbr1565: LXVIr).
    Situada a la coma del Rec, limitava amb la síquia.

    Hospital, lo quadro de l’
    “té hun troç nomenat lo quadro de l’Hospital” (Capbr1513: 214r); “Ítem una sort de terra camp antigament nomenat lo quadro del Espital” (Capbr1565: LXVIr).
    A la partida dels Quadros, limitava amb la “sèquia de part Solana”.

    Santi

    ResponElimina