El germà del pare es deia Jaume i també va aprendre l'ofici de flaquer al forn de ca l'Andreu. Més tard va treballar al forn de Cal Magi el Tomàs dels Omells de Na Gaia; després no li va tocar cap més remei que anar a la guerra i va morir en un camp de concentració a El Burgo de Osma, mort el 28 de febrer de 1939.
El seu germà Baldomer va morir cremat al camp de concentració de Hitler a Mautausen-Gusen (Austria), el 24 de setembre de 1941, segons una comunicació feta per la " Dirección general de los Registros i del Notariado a Madrid el 21 de julio de 1966.
 |
| Pa fet pel Lluís Capdevila |
 |
| foto de Lluís Capdevila |
Aquest te bona pinta i entra pels ulls, oi que sí ? Me'l menjaria ara mateix.
Parlant de pa com estem fent, he d'explicar-vos les dos maneres de fer el pa : la de Girona, la que es feia als masos, que n'està ple per tota la geografia de l'alta i baixa Garrotxa del Pla de l'Estany, la Selva i les Guilleries, el Ripollès. l'Ampordà.
Des de molt petit que em recordo de que, a cada masia, hi havia un forn per coure el pa, a tots sense excepció el feien servir.
Qualsevol persona de l'Urgell, La Segarra i la Conca de Barberà s'emociona al visitar la Catalunya Vella i veure la gran quantitat de masos, de grans magnitutd, molts únics , bellíssims, com el Noguer de Segueró i d'altres com El Sobirà de Santa Creu al damunt d'Ossor impressionant pairalia de les Guilleries. Tots ells molt solitaris, cosa inpensables a la Catalunya Nova.
Recordo que quan vaig ser metge de Les Planes d'Hostòles, tenia que cuidar-me d'un veïnat que estava a dalt de La Barroca, aquesta formà part de la Baronia de Santa Pau, hi havia una església dedicada a Sant Andreu ( Sancti Andree de Sobre Roca ), poble del municipi de Sant Aniol de Finestres i dos masos . El Llapart i Can Terme, recordo que l'amo es deia Pere i tenia dos fills, sempre l'anava a visitar. Una vegada agraïts em vain regalar mig pa fet per ells al seu forn, recordo que pesava 4 kilos i el van partir davant meu, amb un ganivet de dos mànecs, vaig quedar meravellat del regal. Em va dir que pastaven un dia per setmana.
 |
| Mas propi de la Catalunya Vella, com aquest o més petits ni han a cada racó de la Garrotxa o de les Guilleries o del Pla de l'Estany, o Empordà; eren entitats gairebé autosuficients. |
De moment i fins que no en trobi un de dos mànecs, aqui va aquest gran ganivet de tallar pa, deu nidó de la seva grandària.
Tot una descoberta. Clar, als pobles de la Catalunya Nova, els forns de pastar pa, eren de la vila o del Comú, o fins i tot a Vallbona de les Monges, era propìetat del monestir fins fa 4 dies. Ep!! també a Barcelona l'any 1537 els consellers es feren càrrec directament de la confecció del pa, i obligaren als flequers a pastar als forns municipals; o sigui que les coses més o menys funcionament igual pel principat de Catalunya.
He llegit que els criats de l'Abadessa Maria Teresa de Riquer i de Sabater venien a allenyar al terme de Llorenç i aquests els amenaçaven i també advertien a l'abadessa que era l' últim acte d'urbanitat envers sa il-lustrissima. Els documents trobats diuen que com que en el terme de Vallbona escasejaven les llenyes, l'abadessa manà que anessin a allenyar a Llorenç i que els veïns ho impediren, prenent als forners la llenya tallada i les destrals . Això passa a Llorenç el 28 de febrer de 1781. També els de Llorenç tenien un pleit amb l'Abadessa, perquè volien un vicari que fos perpetuo i estable;l'abadessa mai ho va consentir i l' arquebisbe de Tarragona els va donar la raó i van tenir capellà estable.
Potser van començar l'edifici el mateix any 1790, però ? a la llinda del balcó porta 1796.
També la
 |
| Al balcó de l'Abadia de Llorens, dalt porta data de l'Any 1796 |
El primer es deia Reverend Jacinto Rafi , elegit lo any 1790.
Després lo Reverend Bernat Rabascall , elegit lo any 1794........ i continua.... un altre dia us els posaré.
Quan jo era petit i els avis o pares m'enviaven a comprar pa a cala tia Andreu , recordo que sempre tornava cap a casa amb una barra de kilo i un boçi més, que era el troç de pa que faltava per fer el kilo o els dos kilos i sempre me'l menjava de cami cap a casa. Passats els anys , no ho he vist mai més en lloc. Em pregunto - es que actualment les barres de pa pessen el que s'anuncia? o ja no parlem de pes, sinó d'una barra gallega, o una barra pa de pagès, o de pa integral o de pa d'anous, o de pa morè o negre, o de pa àzim o una barra de pa de règim o de pa de viena, etc , llavors..... segur que paguem sense interessar-nos pel pes. Mengem amb el paladar i amb la vista ?.
 |
| Madalenes fetes pel LLuís Capdevila |
Recordo que a casa guardavem les barres de pa de la setmana, en una tenalla (Una tenalla era un recipient de terrissa, de més d'un metre d'alçada i amb una boca circular amb la part superior més ampla que la inferior; també servia per altres usos com posar-hi aigua, oli, o altres líquids). He de dir que el pa es conservaba fresc i tou tota la setmana. En aquell temps de pa se'n menjava molt. La canalla cada dia menjavem per berenar pa amb vi i sucre o pa amb oli i sucre, no teniem res més, ja era grandet quan va arribar la xocolata a Llorenç.
Si us he parlat altres vegades de com anava el tema de l'aigua a Llorenç. Donç be, com he repetit moltes vegades el nostre territori es de seca amb molt baixa pluviositat i com tots els pobles de la baixa Segarra es guardava l'aigua de pluja, aqui en diem aigua dolça , tots els pobles tenien una bassa, jo recordo la d'Arbeca, la de les Borges Blanques,....
Al costat d'aquesta majestuosa roca hi havia La Bassa, on es recollia l'aigua de la pluja que es venia del camí, s'usà per a beure persones i bestiar fins a principis del segle passat. Malgrat tot , quasi totes les cases tenien cisternes, ha casa ni han dos, una per a les persones i l'altra per la mula i animals. En el temps que era batlle el Tomaset del Bartomeu, els regidors de Llorenç es reuniren amb els de Vallbona a la Torreta de la Bernarda,que llavors era la partió dels dos termes municipals, per tractar d'adquirir l'aigua de la Font dels Serradells, però no arribaren a cap acord. De resultes d'això es veieren obligats a buscar l'aigua del subsòl, obrint un pou a la vall i elevant l'aigua fins al poble. El conjunt de la roca i la bassa , actualment s'anomena La roca-la bassa. Tot s'ha de dir jo vaig nèixer l'any 1949 i ja vaig veure a casa aigua de la xarxa municipal, no m'atreveixo a dir potable perquè acavaba de passar una guerra, que va deixar moltes famílies minvades i aquest era un tema que ningú mai es va plantejar i havien altres prioritats en la vida de la gent de Llorenç.
 |
| Pastís fet per en Lluís Capdevila |
No puc opinar sobre el pa que es coia al forn de pages, als masos, perquè a Llorenç de petit sempre vaig menjar pa fet a la fleca, com abans us he dit, ningú es coia el pa a casa , encara que si avia vist una pastera a casa, i aiò vol dir que almenys si es pasatava amb la correponent fermentació, i potser si que després es portava a coure al forn del poble , lo més segur que si era així; fins que més tard la fleca a Llorenç en diem forn, el propietari comprava la farina o cada familia li portava un sac de 100 kilos perquè els fes el pa. Aquella vegada que me'n van regalar mig a la Barroca, si era bo.
Seguirem parlant del pa que per primera vegada a fet el Lluís al forn del seu pis de Barcelona i realment disfrutar de l'aroma d'aquest pa casolà, que tant be ho explica la Maria.
Una abraçada i bona quaresma a tots.
Bibliografia : La baronia de Vallbona. de J.J. Piquer Jover. Institut d'Estudis Ilergetes. Excma. Diputació Provincial de LLeida. Lleida 1981.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada