CONTEMPLACIO D'UN PASSAT, QUE JA PRACTICAMENT NO QUEDA RES

Un dia qualsevol, cap al tard, sentia els de casa que deien, aquest vespre anirem a casa de la tia Rosalia a escoltar ràdio  Pirenaica, i vostès diran i què ?, ep !! en aquell temps no estava autoritzat tenir aparells de ràdio i menys escoltar ràdio Pirenaica. Quines coses Déu meu?
A l'arribar a la cuina de cal oncle Bori, posàvem unes cadires en front d'un armari, la tia Rosalia, germana del meu avi, l'obria i treia copes,  plats, soperes, etc, i obria un doble fons, on hi havia un vell aparell que funcionava, el que no recordo si era una la persona que l'escoltava i després ho explicava als altres. Be, podria tractar-se d´una ràdio de galena.Encara que la imatge de la ràdio de sota de cap manera pot correspondre a la que escoltavem, perquè d'entrada no hi havia càmeres en color, només és una ràdio que va existir i com que anava sense piles, donç funcionava nit i dia, tot l'any, una joia. 

 El silenci omplia la cuina, ningú parlava, perquè a més la ràdio s'havia d'escoltar baixíssim, per por a que algú ho sentís i ens denunciessin a la Guàrdia civil, que per cert eren temuts per la població, al menys a mi em feien por. Bé , no puc parlar gaire del contingut de la sessió radiofònica, el que feia atractiu tot allò era el misteri, la preparació, o sigui buscar la emisora amb tota la cura  del món, està com amagats i  la prohibició de lo que estàvem fent , amb la seguretat que fèiem algo mal fet i això s'anava repetin un cop per setmana i prou; clar fora de la família ni en parlàvem, ni amb els altres parents, estava claríssim.

La mare sempre m'ha explicat que jo vaig néixer en ple Pla Marshall que els americans ens donaven formatge enllaunat i llet en pols, que cada matí es repartia al col.legi. Aquesta ajuda a Llorenç es repartia a l'entrada de cal Miró una casa veïna. Donç be, alhora que jo havia de néixer(1949) a sota la finestra de casa hi havia una cua de dones preparades per recollir l'ajuda dels americans ;  poden imaginar-se a la pobra mare, quins moment va passar i la prudència que va haver de tenir, per no ser motiu de comentaris i de  tertúlia al vespre a la  creu de Llorenç.  No recordo quantes coses és repartien degut  al Pla Mr. Marshall, podrien ser algo més que llet i formatge. No se amb quin criteri és repartien.

També cal dir que era l'època de l'estraperlo i el racionament.  L'any 1952  és va liquidar  el règim de racionament que feia tretze anys  que durava; evidentment jo no en tinc cap record, tenia 3 anys. Aquesta cartilla de racionament que em va caure a les mans, quan jo era metge de Les Planes , que per altra banda era igual per " todo el territorio nacional "en el seu interior deixa palès la data de 1952. Aquesta cartilla, està nova per estrenar, deia pertànyer a una família acomodada, perquè te tots els cupons sencers, no en falta cap. També es cert que segons m'expliquen els pares, la gent de pagès sempre tenia més recursos en general que els de ciutat, al camp sempre es pot  trobar menjar, encara que sigui en forma de bolets, hortalissa, olives a l'hivern, conills o perdius, algun porc senglar o algun tudó o fruita, nous, ametlles, raïms, codonys, cerves, figues seques....en una paraula es pot subsistir i no morir-se- de gana.

Com aquests cupons de ACEITE, ni havia de AZUCAR, ARROZ, VARIOS, .....no se si algún altre. Ho preguntaré.
Tornant al Pla Marshall, no se quans anys va durar el repartiment de la llet en pols a les escoles, perquè a l'escola de Maldà Don Ramón encara en repartia l'any 1964; cosa curiosa ningú protestava i tots ens la bebiem, que curiós? o és que eren temps que ningú anava sobrat de res ?, més aviat es tractava d'això.

Els joves, per Llorenç , ens dedicàvem a escoltar i parlar del tema de l'estraperlo a la creu de Llorenç entre la gent gran , encara que no hi entenguéssim ben res. Clar tothom era expert en estraperlo, dèiem a Belianes la Guàrdia Civil ha detingut un cargament d'oli  ? carai ?, passat Sant Martí de Maldà han detingut un cargament de blat  ? noi ? , a Solivella han parat un carro ple d'ametlles!? mira ?, be mai arrivabem a cap conclusió per què no ho podiem comprovar, però sempre quedava per damunt de nosaltres la veu dels grans, com en tot.
Ara que explicat l'any exacte que van acabar els  racionaments; el racionament es feia a l'entrada de cal Miró els nostres veïns segons el meu pare.

A Llorenç tot girava al voltant de la pagesia. Del mati al vespre sempre, es treballava, es vivia , es pensava i respirava  tenin present la climatologia i  les collites. De bon mati, sortien un carro de cada casa i el soroll era carateristic, i augmentava a l'ajuntar-se  un grapat de carros pujant la costa de la bassa per anar cap al tros. Difícilment els carros s'avançaven els uns als altres. A Llorenç hi vivien moltes famílies, encara ningú havia emigrat i totes les cases per petites que fossin totes estaven plenes. Segons el pare quan era jove hi vivíen al poble unes 300 persones, la mare explica que quan va arribar a Llorens en va contar 202; Déu ni dó, ara que costa poc contar-los no m'atreveixo. Només dir, que hi ha algun carrer que durant la setmana no hi viu ningú.

Imatge de la nostra església de Llorenç de Rocafort, una de les esglésies més antigues dels pobles que formaven la baronia de Vallbona.  Antigament la patrona era Santa Maria com ho fa palès la clau de volta de l'església i més tard Sant Abdó i Sant Senen. Josep Capdevila i Vila.

 Als camps, a tots els racons hom podia veure famílies treballant i cantant, grups per tots cantons, la gent es quedava a menjar al tros i a les cabanes hom podia veure sortir fum pels les xemeneies i pels marges assoleiats dels solans, la gent feia bullir el tupi, jo ho recordo per escaldar les sopes o per escalfar l'arros o l'escudella o el caldo que portaven de casa o és feia allí. Després es menjava arrasserat al sol i be que si estava.

El pare dinant a l'hostal del sol, com fa quasi 80 anys. Sempre li ha agradat quedar-se a dinar al tros.; a l'hostal del sol com diu ell. Partida de Les Pintades molt aprop de Omells de Na Gaia.

Tothom contemplava que feien els veïns i mira uns arrabassaven, d'altres tallant esbarzers sota els marges, d' altres refent marges caiguts, amb un covi i anar acostant les pedres que les robinades s'havien endut i  que els grans de cada casa sabient colocar-les de la manera més segura del món perquè a la propera robinada  lo se les endugués, d'altres fent llenya pel proper hivern,d'altres esporgant,  d'altres marcant les fites de nou del veí que llaurant sempre les movia de lloc, d'altres com el germà de la meva avia (oncle lliberato) fent carbó en els llocs on previament s'havia arrebassat, ... etc. Com poden veure tothom esta a ocupat,  només es perdia el temps en dies de destorb... Per exemple, el pare durant anys el vaig veure apedaçar equest cabàs de goma, comprat a Tàrrega quan joera petit

Una vegada i clavava uns trossos de cuiro, d'altres es coisia el trencat amb filferro, els pares hi van fer la última collita d'ametlles i d'olives  de 2012, un cabàs per tota la vida, encara el tenim. Els estris a pagès havien dedurar quasi per sempre. Tot s'arreglava, poquesvegades es comprava de bell nou. Fins i tot el pare es recarregava els cartutxos de caçera.

Amb la seguent vista d'aquesta etiqueta, podriam dir que aqui comença nostra història, la història del que seria el poble de Llorens, temps a venir Llorens de Vallbona i més tard Llorens de Rocafort i .....

Tres paisatges molt intims del nostre estimat poble de Llorens de Rocafort. Josep Capdevila  i Lluís Capdevila Martín 2012.

El carro era una peça fonamental a  Llorenç i en general a per tot el territori, així com la mula.
Recordo que els carros els feia el carreter de Vallbona, era un gran ofici, un ofici molt complert., jo era petit però ja el tenia molt ben considerat, però si, era una peça clau a la baixa Segarra i per l'Urgell. Tothom tenia un carro.
A casa com a totes,  per anar a treballar al tros, s'hi anava amb el carro , perquè  les  terres estaven lluny de casa . Al carro, a part de les tasques propies del camp: portar les ametlles, les olives, portar fems als trossos,  també  servia per anar a recollir algun parents de Girona que baixava amb el tren a Bellpuig, o a l'era el Sord de Maldà, portar el menjar, el selló,(a Llorenç en diem silló), els estris, els sacs, les portadores si era l'època  del bremar, en fi indispenssable; i per tornar cap a casa sempre es portava un sac d'herba pels conills i un feix de brosta d'ametller i de freixa, també servia per portar la llenya del bosch per l'hivern .  Recordo que anar amb el pare al tros era com una festa, ell m'anava explicant de qui eren les finques que anàvem deixant a banda i banda del camí i d'aquesta manera anava interioritzant el territori i els seus propietaris.

 Jo recordo que sempre li preguntava com estava fet el  carro, quines fustes feien servir, si era molt complicat fer les rodes, en fi no parava de preguntar i el pare em contestava el que sabia, per exemple: referent a les fustes que es feien servir em deia : fusta de freixe, de xop, fusta de faig, fusta d'om, de roure , d'àlber, d'alzina, de Lledoner i alguna altra que no m'enrecordo.  Li preguntava ,de quina fusta esta fet el boto de la roda - el pare contestava de freixe de Girona, i els braços? de fusta de faig! i les baranes del carro - de fusta  d'om !, i els empostissats ? - de fusta de xop ! . En fi allò semblava un interrogatori ?, però la paciència del pare no te límits. També recordo que a l'època del batre i portar les garbes, si afegien uns estaquirots a les baranes on si podien clavar les garbes, per guanyar mes altura i aprofitar cada viatge cap a l'era. En fi el carro era imprescindible per la vida d'un pagès. També recordo que fins i tot hi havien carros bolquet !. També recordo que als carros si afegien veles de lona, per anar al mercat a Tàrrega , o per si plovia, i una llum evidentment  dins al fanal i anava una espelma encesa, calia pensar en tot.

D'aquesta roca s'ha tret molta pedra per fer les cases del poble de llorenç de Rocafort.

Un bonic i entranyable record es quan els pares i la padrina feien sabó al corral del darrera, ho recordo com una festa; posaven un perol d'aram i l'omplien amb olis ja fets servir de les tupines, trossos de cansalda, ossos de pernil, les cornes de la cansalada , olis de fregir i sofregir, etc, si posava sosa caustica com a alcalí  i és feia bullir varies vegades dins que quedava solidificat i separat de les impureses. Finalment quan era fred es talla amb pastilles com la present. Ep !, a casa el feiem servir per rentar la roba, i per ensabonar-nos el cos i rentar-nos el cap, que quedaven uns cabells molt brillants; tot s'ha de dir l'aigua era de cisterna o sigui de pluja , que a Llorens en diem "aigua dolça"  i la de pou, aigua crua.

Sabó casolà, recordo que si es feia servir aigua dolça o sigui aigua de pluja, feia molta espuma i deixava els cabells molt brillants.

Una altra imatge molt viva de Llorens, era que els homes els mesos d'estiu, després de sopar, sortien a parar la fresca a les escales de la Creu de Llorenç o cadascú al seu  carrer, al nostre carrer bufava la marinada i si estava d'allò més be, alguna nit fins i tot amb un jersey al damunt, ens reuníem una bona colla, els grans parlaven anècdotes del passat, coses de la guerra, refugiats que havien estat al poble, històries de mossos que vivien o havien viscut al poble, històries de milmanda, històries de capellans que havíem tingut a la parròquia de Llorenç i que alguns encara jo no havia nascut com : mossèn Pere Vallverdú i Culleré , fill de cal Flari de Maldà,  no va tenir la sort de coneixer la grandesa del cristianisme " El perdó " se'l va perdre, mai va entendre lo de perdonar setanta vegades set ,en resum home poc evangèlic segons la tradició oral que el meu pare va sentir dels seus pares (acabada la guerra civil, es  va decantar cap als qui l'havien guanyat).  M. Marcelino Martí, al 1939 M. Ramón Marimón, M. Josep Dalmau, M. Josep Serra i Ramón, M. Amenós i Berengué, M. Jordi Rosell i Farré del qual jo vaig ser escolà era l'any 1956, recordo que era ros, M. Daniel Barenys i Llauradó m'han dit que encara es viu,  home molt estricte en si mateix i amb els altres, molt bona persona, tenia dos nebots que els dos erem metges, el gran el coneixia i erem amics, era metge de poble  com jo i va morir fa uns 10 anys (a.c.s.), M. Pasqual Gasol, M. Francesc Huguet, , M. Francesc Vives i Pasqual el meu fill gran va fer la primera Comunió amb ell, va morir l'any 1992, també era conegut com a pare Romuald des de Poblet, M. Armand Carbonell i Bergés i de l'any 1998 al 2011 m. Pere-Lluís Ramón i Martori, recentment traspassat, ningú esperava la seva mort, el Senyor se'l ha endut massa jove feia poc que el Sr. Arquebisbe l'havia traslladat de parròquia, havia tornat a prop de casa seva, a Mont-Roig del Camp (a.c.s.);   com les colles de caçadors de fora que tenien el terme arrendat, gent que veina a fer carbó, o ramats amb el seu pastor, passants pel poble que arreglaven paraigües, que venien tupins, cocis, olles, caceroles, matalassers, cadiraires que treballaven la boga,sota el portal de cal Bergadà,  xarlatans que venien mantes, afiladors de ganibets, gitanos que compraven xatarra i que paraven davant de cala Milia, altres compraven pells de conills a canvi de betes i fils , etc...
.

Sovint se sentia pel poble algu que cridava ...dones no hi ha res de feram per vendre ? es referia a conills, gallines, ous. 

Tenalla on es guardava l'oli de casa; poden veure-la totalment  restaurada, feta pels artesans passavolants. Per tranquil.litat de tots vostès, el pare explica que aguantava l'oli un cop arrenjada.

Aquests oficis, que precisament  eren ambulants, o sigui que anaven de poble en poble, oferint els seus serveis. Aquest que arreglaven les tenalles de ceràmica, cridaven:  Donesssss........ s'adoben cocis, gibrells i paraigües, pots d'al.lumini i porcelana.
No poden oblidar els frares de les diferents ordres que passaven a demanar caritat, o per les germanetes dels pobres o per altres hospicis. També passaven misioners que ens passaven pel.licules de missions per si algun jove si volia apuntar o per entrar al seminari. Recordo la Santa Missió a Llorens com a algo excepcional i homes del nostre poble que havien anat a fer curssets de cristiandad o havien anat de Colores.
Una persona estimada al nostre carrer ,era l'Eusebi (a.c.s.) que sempre arrivaba fosc i negre del fondo , portava l'hort de cal Timoneda , arrivaba carrregat de melons i com que els regava, eren molt grans i bons, un resort a l'abast de pocs. Ell cada nit ens  partia un meló, i si no en feia prou, en començava un altre. L'Eusebi pels nens ho hagués donat tot, i nosaltres ens trobavem molt be al seu costat. Un home bo. L'estimavem. El pobre la mort de la seva estimada Hotensia li va partir el cor per sempre.
També recordo que el diumenge al sortir de missa anava a cal Perejaume a jugar al dómino amb el Sr. Jaume Timoneda Capdevila, aquest bon home  en sabia molt, fins i tot sabia les fitxes que jo tenia, em sorprenia amb un clatellot quan no tirava la fitxa que jo tenia i que hauria d'haver posat per llògica.  Quan la gent portava al damunt deu pessetes ell sempre en portava un feix; quan pagava la cervesa al cafè, es treia el paquet que igual hi portava 50.000 mil, tot plegat per pagar dos pessetes com a màxim, era tot un escàndol pels que passaven el diumenge amb una pesseta com jo i d'altres.  Era un home de costums fixos, també sabia fer el solitari. Recordo que en l'amplissima cuina en un racó hi havia una gran pica de pedra picada en la qual feien la budaga, la qual consistia en passar la roba neta per tal de blanquejar-la sobretot les camises o els llençols de cotó o de cànem. La veritat es que jo mai la vaig beure funcionar. 

Cal Perejaume, casa molt típica del païs, com poden comprovar, la part baixa de la casa no te finestres, eren temps molt insegurs per auestes rodalies de Vallbona, on per aquests anys governava la baronia l'Abadessa Mª Teresa de Riquer i de Sabater, temps de bonança perquè es va fer l'ampliació del poble fora muralles. Aquesta es la casa on i queda encara una pica per fer la bugada.

De jove i de gran sempre m'havia preguntat qui havia fet aquest escrit ? i com havia arrivat fins als nostres dies, després de més de 30 anys de democràcia ?  Aquest collir olives de 2011 un diumenge al sortir de misa tot esperant que la mare ens preparés el dinar el meu pare em va fer cinc cèntims sobre el tema: resulta que ell va ser l'autor, junt altres joves del poble, gent d'esquerres evidentment, que a l'acabar la guerra i a la entrada dels nacionals, els van obligar a escriure el que diu la llegenda. El pare, no va tenir cap més remei que fer-ho, tenia 17 anys, però ho va fer ple de faltes d'ortografía a propòsit,com una venjança sutil,  lo curiós del cas , es que mai ningú el va renyar per lo mal escrit que estava, ho van donar per bo. La cultura no va lligada a cap ideologia política.També el van obligar a d'altres treballls gratuïts per la comunicatat,pel sol fet d'haver sigut ell, els seus germans i els seus pares d'esquerres. Explica que , d'altres persones també van fer treballs per la " comunitat " de manera "altruïsta" .
 No es va poguer lliurar de la mili, tot i tenir els pares molt grans. En protestar a la Capitania de Lleida, li van dir que sí, que tenia raó, que segons la llei vigent , s'hauria de lliurar de la mili, però que el seu  poble el volia fora, Déu meu, quant d' enuig envers un noi que ni havia fet la guerra. D'aquesta manera el pare es va passar 3 anys fora de casa, deixant els avis sols, perquè els dos germans seus havien mort l'un en camp de concentració de El Burgo de Osma i l'altre al camp de concentracio de Mauthausen-Gusen (Austria). Els avis ja grans van haver de tornar a treballar al camp, per tirar endavant la casa.

El nostre pare Sisquet Capdevila Pons , escrivint en el silenci i recolliment obligat.

El pare en els seus llargs 89 anys ha escrit molt i també molts poemes, històries del poble i de la nostra familia i de les Romeries a la Marededéu del Tallat. poemes dedicats a la Marededéu donant les gràcies per ajudar-nos a que tots estiguem units i d'haver superat totes les malalties i de tenir una salut de ferro. També el pare, no descansa d'escriure petites notes a tots nosaltres desitjant-nos lo millor pel dia que acavem de començar. Ha escrit centes de pàgines en la seva vida. Podriam dir que ha sigut un pagès que ha disfrutat de la lectura i de l'escriptura i que a ratos lliures ha fet de poeta. Moltes vegades penso que hauria sigut del pare si no hi hagués hagut la guerra civil i els  seus estimats germans grans no haguessin mort ? Evidentment no hi ha resposta. De totes maneres sempre l'hem vist feliç fent de pagès, ha disfrutat com ningú i encara ho fa als seus 89 anys, sempre l'hem vist enamorat de la seva feina, que sempre la fet be, no la pot fer d'una altra manera.
 Parlan del pare no puc més que posar un breu text del Libro del desasosiego de Fernando Pessoa, ( pàg. 122) que li escau com l' anell al dit, és un home enamorat dels seus trossos i se sent afortunat de lo poc que te, que per altra banda és molt :
" La vida es para nosotros lo que de ella concebimos. Para el rústico para quien su propio campo lo es todo, ese campo es un imperio. Para el César cuyo imperio todavía le parece poco, ese imperio es un campo. El pobre posee un imperio; el grande pose un campo "  
De més jove recordo les famílies que van emigrar del poble anant cap a diferents llocs de Catalunya . Temps difícils els principis dels anys 1960. Han passat els anys i puc contemplar que la gent els ha costat vendre's la casa i les terres, la majoria han aguantat i aguanten  Aquestes families ,sempre que poden tornen els caps de setmana, per les festes ( Festa  Major, Tots Sants, Nadal, Setmana Santa, etc....) Aquests veïns encara es troben lligats al poble, tot  i que les terres no els donguin ni un €, o estiguin completament ermes . El que te  terres o casa li queden lligams. Em pregunto com l'escriptor Cisco Pasqual Greoles , que tindràn aquestes arrels tant minses, però que ens lliguen per sempre més ??. Uns tenen les terres arrendades i d'altres se les cultiven ells mateixos,  però tothom estima el poble on va neixer.

Encara recordo que el pare i el germà de la meva àvia feien llenya serrant els pins amb aquesta gran serra, els dos un a cada punta i vinga tot el dia. Fer llenya era obligat per qualsevol pagès, el fred rigurós d'aquestes terres es real i cal tenir llenya de sobres per cubrir tots els mesos d'hivern. Tot s'ha de dir aquesta serra feia molta feina, alhora cal dir que no hi havia res més. Encara que no tota la llenya es feia amb aquesta serra, sinó que molta procedia d'esporgar els arbres ametllers i olivers. A casa, el pare sempre l'ha aprofitada, a més la llenya més apreciada es la d'ametller, que un cop a la llar de foc, aquesta no fa espurnes i fa una flama blavosa i escalfa molt. Fa anys que a la llar de foc només cremem llenya d'ametller, la de pi la guardem per l'estufa.

La mare Isabel Vila, la meva germana Dolors i jo mateix en un moment en que la mare ens explicava que darrera aquelles montanyes que estavem veien no gaire lluny hi havia d'haver el poble de Sant Miquel de la Miana i jo corretjia la orientació, sobre el terreny. Foto de Lluís Capdevila.

A casa, la nostra mare te una memoria exepcional, tant l'antiga com la recent, lo que passava a les terres de l'antic comtat de Besalú en les quals ella va neixer i va creixer, es recorda molt be de la seva infantesa Sant Miquel de la  Miana, poblet  situat a  la Serra de Mor, amb el seu riu el Juinyell, més tard a Argelaguer amb el seu riu Fluvià i l'entranyable Borró on tant sovint anaven a pescar fins i tot a les nits de juliol i agost, amb una llum de carburo i caminant hores riu amunt s'arrivaba aprop de a Sant Miquel de Coma de Roure i a Sant Miquel de Monteià, i la feina era per tornar cap a casa i les caminades cap a Sales de Llierca i a visitar els seus veïns d'Aimà, d'Espuella , Banyils, de Conques de Dalt i Conques d'Abaix, etc.

 El Borró neix al puig del Bassegoda (1370 m ) i , després de passar, engorjat, entre els cingles de Guitarriu i la Serra de Llorona, desemboca al seu  col.lector entre Argelaguer i Besalú.

La mare al casar-se amb el pare, donç va venir a viure a l'Urgell al petit poble de Llorenç i com no podia ser d'una altra  manera, la mare va fer molts esforços per adaptar-se a una societat molt tancada en si mateixa; donç poca gent havia sortit del poble, o com a molt havia anat al poble del costat o a mercat a Tàrrega. No oblidar que era considerada com a forastera. La mare els seus 18 anys complerts, parlava com sempre havia parlat amb el seu  " ieisme " el qual ,formava part de la seva vida. No cal dir que va ser motiu de moltes converses a les escales de la creu del poble. No totes carinyoses ni molt menys. 
 A tots vostès els he d'explicar que el ieisme o substitució del so de la ela doble/ll/ pel so de la /i/ catalana o de la /y/ espanyola. La ela doble ( si no porta un punt al mig ) s'ha de pronunciar amb un so palatal ben diferent de la /i/. Per tant, el ieisme és un fenòmen fonètic que constitueix en la despalatalització de la consonant lateral palatal /ll/ que s'articula com una aproximació medio palatal sonora ( i consonàntica ). En la llengua catalana el seu origen és en la interferència de l'espanyol o localment, del francès ( com a Sóller o a la Catalunya Nord ) i es troba difós per les zones i sectors socials i generacionals més espanyolitzats o afrancesats.
El ieisme no és admissible en una pronúncia catalana genuina, ni en la informal, perquè fa desaparèixer una caracteristica fonètica bàsica del català.
Exemples:
---------------

ull  /uiera/
ullal  /uial/
ullera  /uiera/
cella  /ceia/
ovella  /oveia/
pallasso  /paiaso/
porcellana  /porceiana/
rellotge  /reiotge/
vell  /vei/
abella  /abeia/
vermell  /vermei/
palla  /paia/
estelles  /esteies/
gall  /gai/
fulla  /fuia/
full  /fui/
al coll  /alcoi/
llavi  /iavi/
milla  /miya/
lluna  /iuna/
call  /caia/
llet  /iet/
medalla  /medaia/
cavall  /cavai/.

Elsl nens guaiten una estància, que es o era una cova, on si quedaven els gitanos que estaven de pas pel poble, a dins fins i tot hi havia una menjadora pel caball, burro, euga, etc que que portessin i així es resguardaven de la fredorada de la nit. De nens ningú tenia valor d'acostar-si; en feien molt de respecte.

A casa vam tenir sort de la mare, van venir anys de males collites, grans sequeres pel territori i els diners que om esperava guanyar no arribavem. La mare ja va venir espabilada de Girona, als vespres havia anat a classes de costura i havia après el sistema Marti de " Corte y Confección "

Amb totes les ganes del món, es va posar a cosir per la gent del poble, va tenir la gran sort que tothom li encomanava la confecció de roba per la canalla, pantalons pels homes, tratges, vestits per les dones.

Fins i tot li encomanaven dels pobles del costat de Maldà i Vallbona. La veritat es que la mare ho feia molt be, i posava tot l'enteniment. Tot això ho feia a més a més d'ajudar en les feines de camp al pare; al costat del pare ho tenia tot, el Sisquet va ser l'amor de la seva vida i va durar fins als 86 anys. Hi han amors que duren anys i més anys i només s'acaben amb la mort.  Així és aquest..

També brodava petits dibuixos o inicials a les camises .

Recordo de petit anar sempre vestit per la mare, ella m'ho feia tot i a la meva germana també. Ja tenia 17 anys i mai havia escollit la roba que portava, confiava amb el gust de la mare, vaja mai m'havia plantejat el contrari.

Tenia una màquina de la marca Singer, que la feia anar de meravella i en treia molt de profit, fent vestits per homes, dones e infants. Tenia molt bona clientela.

 Fins i tot a anar a vendre roba pels pobles de la rodalia, amb molt d'èxit, fins i tot va vendre els mitjons que feien les monges del monestir de Vallbona. En una paraula, la mare va ser la gran emprenedora del seu temps. Els diumenges al matí tallava , pentinava i feia la permanent a les dones. Tot per què entrés un duro a casa. Li devem molt. Gràcies mare.

Any 1955-56

La seva simpatia, la seva tendresa, espontaneitat, el seu somriure, la seva bondat, la seva inocència la feien única. 
Aui va una llista exaustiva, lletra de la mare Isabel Vila ,  de la gent que vivia a Llorens de Vallbona l'any que la mare va arribar

Ella va posar un somriure  a un poble tancat en si mateix, encara que el seu parlar de la Garrotxa, el seu ieisme, li va portar molta crítica i mals de cap, se li enreient a les botigues del poble, pobra mare tenia 18 anys.

La Tere i la tia Mercè Masbernat i Pont al porxo del Guilar.

La mare sempre s'encomanava a la mare de Déu del Guilar, que la portava al cor. Recordo amb carinyo la festa del primer de maig de 1986, 12ª arrossada de germanor de la mare de Déu del Guilar. 

La Tere, la meva esposa, anys avenir arreglava de flors l'altar, que tant estimava l'oncle Pep de Can Xach germà de la mare (a.c.s.), la propia mare i tota la seva familía d'Argelaguer.

També recordo les berenades a la Roca la Bassa, que praticament era el lloc més aprop de Llorens, o a les Creuetes, a la Font dels Serradells a Vallbona, aquesta berenada ja es podia considerar quasi un premi, un luxe i quasi sempre acompanyats per la mestra o algúna persona gran, a les roques de darrera d'era de cal Rafelet, a l'era de les Bruixes, o a la Roca Sabata  o al Pla del Tres, on hi havia i encara hi una una esplèndida vista del fondo de Llorens i de Vallbona i a més la marinada es fa sentir amb força, per això de petits la mare o la padrina ens feia endur un jersey en ple més de juliol i agost, per si decàs - que curiós oi?
Fins i tot el festeig es feien, davant de tothom, o sigui que eren públics, les parelles, tenien molt poca intimitat, eren vigilats a totes hores, fins i tot per la canalla, que erem nosaltres, quan anaven passejant per la carretera i s'asseient a un roca de sota el cami del cementiri i alli festejaven una estona, nosaltres els vigilavem des de dalt. Déu meu, quin desastre !!! Tot s'ha de dir teniem poques distraccions, tot era motiu d'admiració, recordo que fins i tot quan alguna persona es penjava, i venia el forense a fer l'autopsia, tots els nens ens posavem al voltant, fins que ens feien fora, o quan enterraven algun difunt en una fossa, que sempre es feia de dos metres de profunditat, donç tots al voltant per no perdrens cap moment de l'enterrament i la seva liturgia, que era molt barroca i els capellans portaven dalmàtiques negres i tot era molt solemne , els vius quedaven reconfortats del tot amb les llargues pregàries i cants; sabien que el pare o el familiar s'havia salvat, o dit d'una altra manera havia anat al cel, molt important, després de tantes penes en aquesta vall de llàgrimes.

Els edificis a les afores de Llorens són les eres amb les seves pellisses.

Una altra cosa que ens divertida era participar a fer les bales de palla a les pallisses. Recordo que passat l'agost , venien uns homes que es dedicaven a anar de poble en poble a embalar palla, eren gent molt forta, treballaven tots a una i amb molta precisió. La màquina portava uns braços ,molt llargs i aquells homes si repenjaven , feien molta força, l'estri disposava d' una cremallera que cada esforç quedava sense retorn. La màquina tenia una tapa de fusta molt pesada que prensava la palla que previament se li havia posat. Una vegada tota la palla ben comprimida, s'obria una porta lateral i es passaven uns filferros de punta a punta amb unes " agulles "per unes guies que portava el propi tap, eren dos passades de llarg i quatre de costat i una vegada tot lligat es treia la bala i al.la anem per una altra. La canalla ens ho passavem d'allò més be, encara que no podiem moure la màquina perquè es necesitava molta força, però si era molt entretingut. Aquells homes anavem a preu fet, i després de casa anaven a una altra i de poble en poble, clar la palla sempre ha tingut molt de valor, abans les bales pesaven 40 kilos eren rectangulars i ara són rodones es fan al camp i pesen 500 kilos.

El nostre pare Sisquet Capdevila Pons, ell porta al seu damunt dos dels cognoms més antics del poble de Llorens de Rocafort.

Recordo encara com alguns dies de destorb cap al tard el pare reutilitzava  cartutxos ja utilitzats i amb una paciència d'un sant els canviava el pistó, els posava drets i alhora i buidava una mesura de polvora sempre exacta, després i deixava caure un tap de cartró, que ja el venien fet i tot seguit el posava en aquesta màquina que teniu a la vista.

Llavors un cop fixat el cartutxo, es comenzava a donar voltes i mes voltes per anar reblant la punta del cartuxo i s'anava arrodonin i fent-se forta, fins al punt que aguantava el tap i evidentment la polvora i apa ja estava preparat per un nou tir, a un tudó o a un conill. El pare mai va anar a caçar perdius. Anava a la barraca. De vegades tornava a casa sense res, i llavors tots tristos, però ell mai tornava trist, mireu us he portat bolets, o sigui sempre girava la situacio en positiu. Únic. De vegades ens portava cireres de pastor..... 
La canalla ens fixavem com treballaven els que posaven el cul a les cadires de boga, tant que apreniem tot el procés: el secret era tenir la boga ben humida i així es podia treballar molt a gust. També veiem començar un covi de vimets, que els tallaven de dos arbres que hi havien al costat de la síquia del fondo, o sigui que la matèria prima la tenien ben aprop.
També quedavem enbadalits quan els gitanos posaven grapes a un coci esquerdat, molt laboriós, però quedava arreglat per sempre.Veure treballar al matalasser era tot un espectable, tant si refeia el matalàs com si el feia de bell nou, tot un art. Els matalassos quedaven perfectes, t'entraven ganes d'estiar-te.

Recordo amb carinyo que quan estavem malalts o ploia, o als hiverns que els dies eren curts al no tenir tele ni ràdio, sempre buscavem pels armaris i amagatalls de la casa algo per passar l'estona i recordo trobar díptics amb cançons escrites per Mossèn  Ramón Bergadà i Sola pbre, i més tard Canonge de la Seu de Tarragona, els primer que van caure a les meves mans van ser la cançó A collî olives, que de molt petitet me la vaig aprendre de memòria, sense saber com faria la música, deprés vaig trobar la canço Lo Riu Corb, a base de escriure-la un munt de vegades, me la vaig aprendre també de memòria. També del mateix autor teniem un llibre titulat Fra Romeu del Cor de Jesus. , que feia una exhaustiva introducció a la familia Bergadà a més d'una recopilació de cartes del germà de mossèn Ramón.  Fa uns 8 anys el vaig trobar nou al Seminari de Girona . Amb els anys em anat recuperant, gràcies a amics de Llorenç i al propi Josep Foix altres poemes com : Festeig, Davant de un altar dedicat al sagrat cor de Jesús, Lo lliri de Montblanch, La Nostra Joia (Poemet català), Al Amor de mos Amors (La Verge Santissima del Tallat), Rocallaura, El Maset, A la Patrona de la Segarra, Goigs en llaor de la Mare de Déu de Lloret (terme de Renau), Les medicines de l'Estevet i de l'Engracieta, Cant a la Senyera del Orfeó de Solivella, Cant de la processó de les Antorxes, Dos Himnes, Josefines, Goigs de Nostra Senyora dels Torrents, Montblanch al Cor de Déu,
Goigs en honor de Santa Anna,, Goigs en Llaor de la Sagrada Família; Jesus, Josep i Maria,

Esclopets que es posaven a les mans per no fer-se mal amb la falç.

El meu padri, Pep Capdevila i Pons, als hiverns estava suscrit a La Vanguardia, perquè el dia era molt curt i les nits molt llargues , li sobraven hores i disfrutava llegin a la vora del foc la premsa amb 4 dies de retard. Coleccionava les portades , llavors els diaris eren molt prims, teniem poques pàgines. Quan en tenia unes 50 les encuadernava ell mateix, va fer una bona col.lecció. De petits, aquestes portades eren la nostra distracció i consulta, perquè de llibres a casa ni havien molt pocs, recordo el llibre de com Resar lo Sant Rosari , editat per la Universitat de Cervera,

 i després els llibres d'anar al col.legi del meu pare i els seus germans,que eren els mateixos, no passaven de moda, que curiós entre ells s'estudiava un llibre editat a Girona l'any 1932 per Dalmau Carles, Pla, S.A. Editors i es titulava LLIÇONS DE COSES, hi han tres llibres ;  llibres de plantes i un llibre de diferents  mesures de pes: onces, lliures, terça, com es passava a kilograms, 

llibre de com escriure cartes a la novia, als pares, als fills, als parents, a l'Ajuntament, al capellà, cartes comercials, fer albarans, etc. també recordo una capsa de cartes que guardaven els padrins, on hi havien moltes cartes de parents, del germà de la padrina que estava de jardiner a Versalles, dels fills morts a la guerra, del meu pare quan feia la mili. etc, recordo que la padrina les llegia una i una altra vegada, sobretot si feia algun dia de destorb. 

Al principi d'aquest article parlo dels meus records i com que dels meus besavis no m'enrecordo, els poso , aqui,  al final de l'article  perquè s'ho mereixen i perquè  quedi constància, pels meus fills abans de que es perdi l'única foto que queda d'ell a casa. El és deia Antonio Capdevila Bordes i ella Rosa Pons Cristies, van tenir tres fills : Baldomer Capdevila Pons, Pep Capdevila Pons (el meu avi) i Rosalia Capdevila Pons.


Em sap greu als meus 62 anys haber retallat quan era un nen, tots els seguells d'aquelles bellísimes cartes, que fins i tot ni havien de Cuba on un parent hi havia fet la mili.

Arcades gòtiques de lo que queda de la Quadra de Mas Déu.

De petit la mare em feia acompanyar al Monestir de Vallbona per que li deixessin el boc per muntar a la cabra que teniem , ens el deixaven i al cap de uns dies el tornavem a Vallbona. Recordo que mai podiam veure una monja, sempre parlavem pel torn, vivien i encara i viuen en clausura.De quan era jovenet, només sabia el nom d'una monja es deia Donya  Maria Aurora, sense cognom. La mare també parlava amb la ex-abadessa Maria Teresa Nogareda i Espigol filla de Santa Pau ( La Garrotxa), disfrutaven de parlar al ser les dos filles de la Garrotxa.Ben segur que la mare era la única persona de Girona que vivia aprop seu. Recordo la seva amistat.
El pare els diumenges feia fotos, donç a Llorens penso que a part de la màquina Kodak del pare , potser no ni havia cap altra?.

El feia fotos aqui li demanava (clar pagant), com la Montserrat Foix i d'altres, o a la familia, o alguna en la romeria a la Mare de Déu del Tallat, o en la visita pastoral del bisbe auxiliar Don Laureano Castan Lacoma, en fi ni han moltes escampades pel poble i rodalies.

En aquell temps era tot una atracció fer de tant en tant alguna foto, per enviar a la familia o a algun amic o amiga. Tenia un problema, que la gent havia d'esperar per revelar el carret, que s'acabés, dons tenia 24 fotografies i això treia de pollaguera a algunes persones joves.

Si recordo que els meus pares em van ensenyar a ser respectuós amb tothom ( fins i tot amb el mossèn i amb la mestra/mestre i Déu mos en guard que digués al meu pare que el mestre  o el mossèn m'hagués pegat o senzillament renyat o amonestat ), a ser tolerant, educat, a compartir, a ser un bon veí, a demanar perdó les vegades que fes falta, encara que els altres no ho fessin, a no odiar a ningú , cosa no fàcil, a escoltar a la gent gran que eren els que  sabien i tenien experiència; a no criticar a ningú ( el meu pare mai l'he sentit fer-ho) , a jugar amb tots els nens, encara que algun  em compliqués la vida, a deixar asseure a una persona gran al cotxe de linea quan anavem al metge a Lleida o a mercat a Tàrrega, o a l'església, a ser compasiu, a encomanar-nos a Déu cada nit i a la Marededéu del Tallat i a resar el rosari en família cada vespre.
He de dir que vaig fer molts anys d'escolà amb diferents mossèns l'últim encara es viu és mossèn Daniel Barenys Llauradó.
 Si, vaig apendre a follar nius, a caçar serps, a campà (domesticar) una garsa, un mussol, i una cadernera, tots aquests aucells els tenia tancats a les golfes de casa; al sortir del col.legi anava a caçar llagostes per les garses, i caragols pels mussols. A ratos lliures anavem a arrencar regalèsia, a les sorts del fondo de Maldà, que més d'un disgust ens havia costat.

Maldà al fons

Mai vaig tenir un niu d'orenetes, roquerols o de falcilles ,a sota el teulat; ara als 62 anys en tenim quatre, contentissim.
Sóc concient que em deixo moltes vivències al tinté, però per altra banda també ho he tractat en altres articles d'aquest Blog. En fi, com poden veure una vida plena, que passava en pocs km 2  i els puc assegurar que erem feliços, practicament no ens faltava de res.Tothom s'ajudava i cadascú contribuïa a que la comunitat tirés endavant.  La veritat es que tampoc coneixiem altres coses, en aquells anys poca gent havia viatjat, i els que ho havíen fet , gairebé sempre era per motiu del servei militar o per malaltia.
Segur que junts sortirien moltes més vivències i records, el temps ho esborra tot i queda molt poquet. 
Si un dia d'hivern fent cua al molí, ens veiem podrem completar els records passats amb els meus amics i veïns del poble i de les rodalíes, viscuts en altres temps una mica llunyants . La vida passa volant.
Les pluges d'aquest mes d'abril ens han arreglat bastant els sembrats.


La baronia de Vallbona. J.J. Piquer Jover .
Els imprecisos límits de la Segarra. Guiu Sanfeliu.