La veritat, es que no se per on començar, perquè lo meu es molt serio, podria ser quasi únic. Els companys brancadiers, infermeres, peregrins, malalts, diplomats en infermeria, col.legues metges, mossèns ( aumôniers ), a tots, els cridava la curiositat de que als meus 65 anys complerts , fos la segona vegada que anés a Lourdes.
El fet obligava a donar explicacions, el punt blau de la tarja groga també em delatava, el nostre autocar de Banyoles portava dos punts blaus i tothom et deia que si era el primer any que anava a Lourdes, no ho podia amagar, però em vaig desfer en explicacions, ep !! en cap cas en va molestar ningú.
La primera vegada que vaig peregrinar tenia 19 anys i ho vaig fer amb la Hospitalitat de la Marededéu de Lourdes de Barcelona, recordo que el president era Ramón de Dalmases Villavechia, Marquès de Mura, i el vicepresident era José de Fontcuberta y de Casanova, Marquès de Vilallonga no recordo ningú més de la junta d'aquells anys. Tot era molt diferent, recordo que la jerarquia de la Hospitalitat era molt respectada, des dels metges, brancadiers, infermeres, caps de vagó de tren, cap de sala, responsables de piscines, els mossens de cada sala " aumonier" , etc . Els companys brancadiers grans eren admirats i molt respectats pels joves, eren els nostres models on emmirallar.nos i algun dia arribar a ser com ells.
La colla de joves procediam de l'entorn de Montserrat, cadascú a la seva manera, uns del món escolta, d'altres de les trobades de Sta. Cecilia i jo per mitja dels Oblats de Montserrat que en aquells anys, el president era el Sr. Joan Creus (a.c.s.) molt bona persona. Tot s'ha de dir vam ensopegar una peregrinació de l'Hospitalitat de Lourdes a Montserrat el maig de 1969, que més endavant em vaig assabentar que la patrocinava els propis Oblats Benedictins de Montserrat i junts els joves vam poguer participar com a voluntaris per primera vegada ,i vam veure d'aprop, l´atenció, la ajuda, el carinyo, la empatia, la tendresa, la companyia per part de brancadiers i , infermeres, monjos grans i joves com en Pius Tassies, Salvador Plans, Jordi Castanyer i altres i demès dirigents de l'Hospitatlitat que amb la seva actuació ens va il.lusionar en participar ja a la propera peregrinació a Lourdes. El germà Andreu M ª Soler (e.p.d.) era el responsable de les joventuts de la Hospitalitat de Lourdes i ens va encoratjar en participar-hi i així ho vam fer.
Tinc molt bon record de " Les germanes Darderes de Barcelona "
Les Germanes Franciscanes Missioneres de la Nativitat de Nostra Senyora formen una congregació religiosa femenina dedicada a l'assistència sanitària a necessitats. Conegudes popularment com a Darderes, les seves germanes posposen al nom les sigles F.M.N.
La tasca de les darderes és, segons les constitucions: "promoure la glòria de Déu, santificant les seves ànimes i les dels seus pròxims, principalment a través de la cura dels malalts i l'ensenyança per a nenes". Es dediquen, doncs, a l'assistència a malalts i ancians i a l'ensenyament. L'atenció als malalts es fa especialment a domicili, però també en clíniques i establiments.
Al final de 2007, tenien 21 cases, amb 171 germanes a Espanya, Itàlia, Angola, Argentina, Uruguai i el Perú. La casa general és al carrer de Sors, 67, de Barcelona, a Gràcia.
Tot s'ha de dir, ens vam preparar en diferents trobades i reunions, pels nous brancadiers e infermeres. I així vam conèixer brancadiers grans com en Xavier Durà (a.c.s.) i en Josep Mª Collell i el farmacèutic Josep Mª Valls, bellísima persona i d'altres que ens van ensenyar la tasca que esperaven que féssim, els joves que assitiam per primera vegada . En Xavier Durà i en Josep Mª Collell també modèlics per a nosaltres, al seu costat vam aprendre l'esperit de l' Hospitalitat.
Les reflexions preparatives a Montserrat van ser tot un èxit per tots nosaltres. Aquí va un tros de la reflexió titulada : La Verge, en la teva vida de cristià . ( cinc pàgines ciclostilades, la lletra sempre era de color lila, com la present , tant pròpia d'aquells anys), també havíem fet reunions pre i post-peregrinació als locals del c/ Diputació nº 235,1r.1ra.
Recordo que ho vivíem amb una il.lusió mai vista, teniam moltes ganes d'anar-hi, puc dir que per part meva era la primera acció altruista , a part de la jornada viscuda a Montserrat.
Arrel d'aquesta peregrinació en van néixer moltes d'accions altruistes amb els malalts de la nostra diòcesi de Barcelona , que havíem conegut a Lourdes , com sortides a Badalona a Ca l'Arnús, Sant Celoni, Trobades de Sta. Cecilia, Castell de l'Areny (colònies), etc. Per trobar-nos d'una manera segura i efectiva ens vam aglutinar al Centre de Catequesis de Joves al c/ Llúria 126. Situacions com que un malalt jove paraplègic, no tornés al carrer fins la propera peregrinació , va ser el motiu de fundar a quest grup sota la tutela dels monjos de Montserrat i d'un consiliari el mossèn F.Xavier Puigrafegut, que era secretari del bisbe Guix, els dos (a.c.s.)., que anys avenir va seguir al seu bisbe quan aquest el van nomenar bisbe de Vic. Se de cert que el va seguir per obediència, ell no hi hagués anat, el mossèn fins a la mort va quedar incardinat amb el presbiteri de Barcelona, així consta en la seva esquela mortuòria .
M'abelleix moltissim publicar aquesta carta de l'estimat mossèn, perquè el seu contingut es gran i ben segur que amb paciència l'entendreu i us ho fareu vostre.
Ell sempre estava estava apunt pels més febles, ho podreu comprovar llegint la resta de la carta.
Els joves de l'hospitalitat vam tenir molta sort d'estar al seu costat, de'll vam aprendre a mirar al malalt com si fos el mateix Crist, ell ho vivia així i va deixar escrit en una carta manuscrita , que a hores d'ara ja l'heu llegida, ... que nosaltres que encetaríem el nou mil.leni, miréssim de deixar un bon rastre i color d'Evangeli viu i testimonial en el nostre entorn. L' Hospitalitat es va sentir molt honorada de tenir-lo dins seu, la gran tasca pastoral que va desenvolupar amb els malalts va donar molt de fruits. Un cop a Vic, no parava de visitar malalts, els seu temps lliure era pels altres. Quin cristià Déu meu, modèlic i exemplar del matí al vespre. S'alegrava tant que l'anessis a visitar, feia festa quan estava amb algú, amic conegut, ancià, no mirava mai el rellotge i sovint preguntava si de joves havia valgut la pena la catequesi amb els malalts de l'Hospitalitat ? Sempre li deia que sí, que no seriam els mateixos sense el servei als més necessitats. I ell se sentia cofoi.
El primer que fèiem a l'arrivar a Lourdes, era anar a presentar-nos a la Maradedeu a la gruta i cantar-li el Magnificat
La meva ànima magnifica el Senyor,
el meu esperit celebra Déu que em salva,
perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa.
Des d'ara totes les generacions
em diran benaurada,
perquè el Totpoder-os obra en mi meravelles.
El seu nom és sant,
i l'amor que té als qui reuen en ell
s' estén de generació en generció.
Les obres del seu braç són potents:
dispersa els homes de cor altiu,
derroca els poderosos del soli
i exalta els humils.
Omple de béns els pobres,
i els rics se´n tornen sense res.
Ha protegit Israel, el seu servent,
com ho havia promès als nostres pares;
s'ha recordat del seu amor a Abraham
i a la seva descendència per sempre.
Glòria al pare, al Fill i a l' Esperit Sant.
Com era al principi, ara i sempre
i pels segles dels segles . Amén.
Ep ! l' Ave, també, només faltaria.
 |
| Brancadier amb canguro, fixeu-vos que el terra es ven moll. |
Fixeu-vos amb les cares bastant joves de les malaltes i del brancadier, que porte les bretelles tant necessàries en aquells anys, posades per si decàs calia portar una camilla on fos. Als joves ens tenia corprès veure tanta joventut malalta i que viatjaven a Lourdes amb tanta fe i esperança; en cap cas vull dir que ara no, sinó que en aquest segon viatge he tingut moltes hores per parlar, contemplar, mirar, sentir peticions a la Verge.... compartir patiments de tota mena, etc... Estic convençut que l'esperit de peregrinar a Lourdes, el retrobament amb la Verge, la confiança, l´esperança i viure la fraternitat amb tota la comunitat que formem l' Hospitalitat de Lourdes no ha canviat, es manté intacta.
Més cares joves, eren anys en que les malalties com la paràlisis infantil feia estralls i no parlem de la diabetis i esclerosis lateral amiotrofica, i d'altres malalties de tota mena.
Recordo que hi havien moltes camilles, com mostra a la fotografia i tenia tot el sentit l'us de les bretelles, les tringlots ( eren carros de 4 rodes, amb amortidors, per al trasllat de malalts en camilla ), goutières,voitures, brancardage i la chaise, fèiem servei múltiples com a la gare, a les piscines per vestir i desvestir els malalts i tornant-nos un brancadier a cada costat, per fer la inmersió de la persona,segons normes, previ res d'una oració que estava escrita en la paret davant del malalt , en sis llengües. Recordo que al final del meu servei, també els companys brancadiers em van fer tot el ritual del bany. Espiritualment ho necessitava.
El nostre servei continuava a l'explanada, a la grotte, a les sales, anar a l'estació de trens, anar a Tarbes a lp'aeeroport a rebre malalts que arrivaben amb avió, viviam a la Popote, era el nostre refugi, a més no pagàvem.
Si, he recordat sempre, l'intercanvi de medalles amb diferents Hospitalitats d'España o d'altres països, tothom lluïa de medalles, coses de juventud, era una activitat constant i que no podies baixar la guàrdia, després a soles repassavem qui n'havia aconseguit més.
Recordo que cada brancadier tenia un full , amb totes les activitats que havia de participar, o sigui un full de serveis, on hi constaven les guàrdies nocturnes a les sales, en aquells anys recordo molt be, que els canvis posturals estaven al ordre del dia, eren obligades per estalviar patiment als malalts. etc...
Em ve molt de gust posar-vos plans de Lourdes d'aquells anys de principis dels 70.
A la Popote ens trobaven brancadiers de tots cantons i sempre es respirava un ambient festiu, pels moments de descans ens estiràvem a les lliteres, pocs dormiam, sempre es tocaven guitarres i no faltaven els cants. Algo serio, ningú als 19 anys pensava en el cansansi, sempre ens dèiem ja descansarem en el tren de tornada i a Barcelona i així era. Tot s'ha de dir les ganes de viure i servir i divertir-nos estaven a flor de pell.
Recordo que la cerimònia que més m'impressionava era la benedicció dels malats amb la custodia sota el tàlem, en aquell temps lo sagrat es palpava i es respirava, ara cadascú s'ho ha de fer, be, poser exagero.
Les comunions eren inerminables, om pot veure les ombrel.les, que volia dir que allí dessota estava un sacerdot portant el Santissim que es repartia en la comunió dels malalts.
Primer, evidentment eren els malalts, després els peregrins i en darrer lloc les infermeres i brancadiers.
A la tornada a Barcelona, pels passadissos del tren al terra estava ple de joves dormint sense coixí, jo el primer, no el necessitàvem, arrivabem a Barcelona rebentats, però orgullosos d'haver compartit tant..Recordo que l'endemà ens reuniam en un pis, per parlar de Lourdes i de la peregrinació. Més Lourdes !!
Novament, cal mirar les cares tant joves dels malalts/malaltes de la peregrinació.
M'impressionava la devoció de la gent en tots els actes que es celebraven tant a la santa cova, com en la processó de les torxes, com en el via-crucis, com a les piscines, tothom resava per tots cantons.
Tota la colla de joves i una mica més grans vam dir que si a la primera, i al.la a apuntar-se al carrer Diputació, després d'assistir a alguna xerrada ja estàvem inscrits en la peregrinació del Tren de l'Esperança. Tots cap a Lourdes com a Brancadiers. Un cop a dalt del tren, la majoria en camilles, l'ambient era maquissim, la convivència, saludar els malalts un a un i dir-los el teu nom i si els convenia algo que ens ho diguessin; anar de departament en departament i parlar amb gent de Sant Celoni, de Sans, de Badalona, amb el Sr. Arquebisbe i bisbe auxiliar, escoltar-los tot un plaer. També escoltar als caps o sigui brancadiers més grans i amb la seva experiència vam aprendre molt.
 |
| Parada de l'autocar a Cornellà del Terri. Som la Pilar, la Laura, la Paquita i jo , pel color del sol poden intuir que era molt matí. |
Ara en aquesta peregrinació a Lourdes, que l'Hospitalitat celebrada el cinquantè aniversari, el company Dr. Jordi Turro i Goula , em va convidar a apuntar-me i la veritat es que vaig acceptar la invitació amb un SI com una casa, el desitj es mantenia després de 45 anys. Van passar els mesos fins que un bon día vam quedar per anar a la parròquia de santa Maria del Turers a recollir el material necessari per la missió : acreditació, medalla, fular, sudadera, paravent, motxila i també un sobre amb totes les instruccions necesaries i a mes també una petita xerrada per part dels responsables de la delegació de Banyoles, per tal de com havíem d'actuar i comportar-nos amb les malalts, peregrins, companys .
Ha sigut una peregrinació molt especial, celebrar les 50 aniversari es algo molt serio. El programa estava ple d'activitats per celebrar-ho, com una ballada de sardanes davant de la Verge Coronada i una gran arrossada a la Foret amb una gran festa, amb aixecament de cents de globus .
A mi em van traslladar a la meva més tendra joventut a Barcelona. Referent a les sardanes en tocaven al matí a la Plaça de la catedral i per la tarda a la plaça de Sant Jaume, i les ballavem totes. Fins i tot participava en concursos de sardanes per tot Catalunya amb una colla sardanista del Poble Nou.
Després de tants anys de no anar-hi havia oblidat les grans distàncies que hi ha a Lourdes per traslladar-se d'un lloc a l'altre, tot el recinte es immens. Clar com que nosaltres viviam a la Popotte, teniam la residència al costat mateix de l' Accueil i de la plaça i de tot.
He de dir, que la part nova em va sorprendre del tot, perquè a l'altre costat del riu Gave, jo que em recordi havia vist foret i xalets i prou i ara resulta que hi ha el gegant ACCUEIL, on resideixen els malalts els 4 dies d'estada a Lourdes, sorpresa els autocars arriben a peu pla a l'ultim pis i des d'alli es traslladen els malalts amb ascensors als pisos de sota, ho vaig trobar perfecte.
Molts al tornar de la peregrinació de la primera peregrinación de Lourdes, ens vam apuntar a la secció de Visitadores de enfermos. era una sección de l'Hospitalitat de Barcelona que es dedicava a anar a visitar els malalts abans de l´anada a Lourdes i després per parlar de com havia anat, i alhora veure les necessitats que podien tenir del día a día, fer-los companyia periódicament i en el fons perquè la peregrinació no acabés a l'estació de la Sagrera, cosa que tant els joven com els grans en preocupava i molt.
A continuació m'abelleix posar-vos el calendari de la Hospitalitat, on especificava molt be, les jornades importants i també els dies que podiam anar a cada centre, hospital, institució com el Guttman i molts s'altres. Recordo que era una tasca molt gratificant.
Tornant a la nostra peregrinació del juny passat, vam anar tots amb autocars, cosa que jo no havia viscut, però he de dir que molt ben organitzada, tot previst, tothom amb la seva credencial al pit i cadascú a la tasca que tenia encomanada.
Vam parar ha dinar a mig camí en un poble que no recordo el nom i que l'ajuntament deixa el seu pavelló poliesportiu per que puguem dinar tots plegats, per aquest poble hi passa el canal del Midi.
Ah ! a l'autocar venia com a malalt un mossèn molt gran que ens va fer una llarga dissertació sobre la Marededéu, vaja com un sermó .El mossèn es va mig mosquejar per què els joves xerraven molt al fons de l'autocar.
Després d'haver descansat, a dos quarts de nou ja estàvem colocats, esperan la primera misa de presentació a la Mare de Déu, un inmens desplegament de servei, un dia radiant, preciós. Aquí ja vaig veure les primeres accions de servei dels nostres joves als malalts ofereint.los un got d'aigua, donçs el sol ja apretava en aquella primera hora del mati.
Hi han vivències que es repeteixen; com una persona molt gran tirant d'un carro amb una persona que sobrepassava el seu pes amb escreix, curiosament el voluntariat no te límit d'edat i la caritat no te hora com figura en un rellotge a Cité Secours , tot són petites lliçons d'amor al proïsme, i cadascú s'adona del que pot.
Un cop oïda la santa missa, ens vam traslladar tots cap a l'explanada de la Verge coronada, per escoltar i ballar sardanes.
Podiam veure a tots malalts, peregrins, brancadiers, infermeres, en fi tothom radiant per aquest preciós dia i per la ballada de sardanes, sense ni dir-ho es va formar una gran rodona o anella de sardanistes que als primers sons del flabiol van començar a puntejar la sardana. Molt emocionant.
Però a la poca estona, ja ni havien dos rotllanes, perquè ens molestavem els uns als altres, i abans d'acabar la primera sardana ja erem dos rotllanes
 |
| Gràcies Sr. Bisbe, vostè estava en tot, la seva presència ens animava i ens alegrava el dia. |
La Laura de Cornellà del Terri, també disfrutava d'un bonic dia a l'ombra dels arbres, però no podia amagar la seva satisfacció, sempre que pot fa palès que li encanta anar a Lourdes i si troba d'allò més be . Gràcies Laura jo penso el mateix.
Escoltar amb el cel tant blau, tocar els diferents instruments per la cobla la Principal d' Olot,com: el flabiol, el tible I, el tible II, la tenora I, la tenora II, la trompeta I, la trompeta II, el trombó, el fiscorn I, el fiscorn II, i el contrabaix, va ser un somni i a més ballar les sardanes al voltant de la verge Coronada, les anelles que formàvem les persones eren l'una dins l'altra, de tanta colla que erem.
.El mateix dilluns 22 de juny , després de la primera missa i m'entre es tocaven les sardanes, els companys metges em van acompanyar a le Bureau des Constatations Médicales de Lourdes, per presentar.me al director i apadrinar-me tots plegats. Emocionant per tots costats. Que puc dir de l'acollida per part del seu director le Docteur Alessandro de Franciscis, médecin permanent et président du Bureau des Constatations Médicales a Lourdes ? Tal com m'havia dit la Dra. Carmen de Castro, que era un italià simpatiquissim, empàtic com punt fort, acollidor i més, s'interessa per tot, al seu costat si està molt be. La Dra. de Castro em va presentar i li va explicar la meva història, la meva primera peregrinació a Lourdes fa uns 45 anys i l' actual i a més li va ensenyar el meu Carnet de " Visitador de enfermos ", tot una reliquia , que no se com ha arribat fins avui dia, donat per l'arquebisbat de Barcelona (Palacio arzobispal) , sincerament va quedar meravellat de la petita història .
Ens vam inscriure en un gran llibre d'inscripcions dels professionals sanitaris, on i figura totes les meves dades academiques i de colegiat del lloc d'origen i els avals dels companys metges, després em van donar el carnet de L'Assoction Médicale Internationale de Lourdes i la placa, que hem de portar posada els metges e infermeres i dentistes que estem aquells dies de peregrinació. Nº de col.legiat 72087 del dia 22-6-15.
Tot seguit el Dr. De Franciscis ens va convidar per l'endemà dimarts a un Recontre de Pière pour les Soignants, a la capella del mateix pis anomenada de Sant Cosme i Sant Damià. Li vam acceptar la invitació. Vindrem !!! i tant que si.
Moment molt intim de pregaria pels metges de diferents països que allí ens vam reunir, vam resar, vam cantar i vam escoltar la lectura de l'Evangeli del dimarts , Mt 7,6.12-14.
Un cop finalitzada la pregaria, el Dr. De Franciscis ens va convidar a un refrigeri i posteriorment ens vam fer la foto tots junts. Molt contents i agraïts a ell i al bisbe d'Alexandria que ens va dirigir la pregaria i fer una entranyable reflexió. A Lourdes tot penetra a l' ànima i s'acull de manera especial, tot queda i es reflexa en la vida de la gent. Tot respira fraternitat, germanor, igualtat. Iguals davant la Verge i el Senyor i també davant els companys malalts i peregrins, brancadiers, infermeres, sacerdots, bisbe, col.legues metges e infermeres , junta directiva de la nostra Hospitalitat de Girona.
No poso els noms, perquè tots sou prou coneguts, jo el més desconegut, però amb l'esperança de continuar venint a servir a la comunitat que formem l'Hospitalitat .
Cap al tard participació a la processó de les Torxes. Impressionant l'arribada de la processó a la l' alçada dela Verge Coronada.
Jo , ja no recordava, o tenia molt lluny la meva darrera processó de les Torxes. Emocionant del tot, gran recolliment en tothom. L'espelma encesa dins del cartó protector amb les oracions escrites ayuda a resar i cantar i a demanar a la Verge. Vam cantar el credo i la Salve Regina, i d'altres oracions que no recordo. El cel estava ben ennuvolat, vaig anar a l'Accueil a buscar draps verds per tapar a uns quans malalts que tenien fred.
El silenci era la norma, cadascú amb el seu fanalet encès, preparats per uns grans moments de pregaria davant la Verge de Lourdes.
A mesura que anaven arribant les diferents diòcesis de tot el món s'anaven situant a l'atri de la basílica, guardant un gran ordre. El mestre de cerimonies estava molt ocupat i no parava. Déu ni do de la seva activitat.
Ave, Ave, Ave Maria ! Ave, Ave, Ave Maria !
L'heure était venue,
où l' airain sacré,
de sa voix connue,
annonçait l' Ave.
També, a més dels pares, em vaig recordar de tota la familia tant politica com la natural, vam encomanar els tiets morts post guerra civil, i pels amics i malalts que jo conec i he tractat , que la Verge façi el que més els convingui a casdascú . Al costat hi havia dos pelegrins francesos que resaven amb el Psalm XXII i jo mi faig afegir en francès clar : Le Seigneur est món berger, rien ne saurait me manquer. Le Seigneur et mon berger, je ne manque de rien; su de prés d'herbe fraîche il me fait reposer; vers les eaux du repos il me mène
pour y refaire mon âme. Il me guide par le juste chemin pour l' amour de son nom; passeris-je un ravin de ténèbres, je ne crains aucun mal; près de moi ton bâton, ta houlette sont la qui me consolent. Devant moi tu apprêtes una table face à mes adversaires; d'une onction tu me parfumes la tête et ma coupe déborde...... resar en una altra llengua es més lent i et recrees més en l'oració que estàs fent, es saboreija més a poc a poc la pregaria.
El matí del dia 23 de juny, vam acompanyar als malalts al Via-Crucis que es va fer a la vora del riu Gave.
Era a primera hora del matí i podem veure un sol molt dèbil. Aqui vaig presenciar la primera vivència de tendresa d'una malalta molt gran per consolar a una altra també molt gran, que estava desconsolada pel motiu que mai sabrem.
A corre-cuita va venir una infermera a consolar a la dona que vostès estan veien. Tendresa per tots costats; així hauria de ser la vida diaria a casa nostra, entre veïns, etc.....
Després ens vam traslladar tots a fer la foto general de la peregrinació de Girona.
Cal dir que l'espera va ser molt llarga, a més el sol cremava i molt, vam acabar amb les cares envermellides, jo portava un paraigües de pastor, per si ploia i el vaig deixar a algun malalt que es refugiés a sota., també va servir pels brancadiers e infermeres del costat. Tots més morenos . Tot s'ha de dir la primera vegada que vaig anar a Lourdes va ploure cada dia.
Crec que no es fàcil organitzar tota aquesta multitud de persones.
Cal reconeixer que a l'ombra dels arbres si estava molt millor, però toca el que toca i la foto en comú es obligada pel record posterior. Ep ! jo també hi era !.
Després de dinar vam donar un passeig amb el Dr. Turró per el poble de Lourdes i va ser molt agradable i vaig aprendre dels coneixaments d'en Jordi i vam veure racons i monuments històrics i una escena molt tendra que ens va agradar molt.
Si vaig reconeixer el carrer que quan erem joves sortiem de nit a fer un toc amb els companys brancadiers, pujada cap el chateau.
A les 5 de la tarda processó-Lloances eucaristiques i benedicció del Santissim Sagrament als malalts i discapacitats . Processó que va per tot el costat de la carretera direcció Pau, atravesa el riu Gave i per l'explanada entra a la basílica subterrania de St. Pio X on es procedeix a la benedicció dels malalts.
A baix a la basílica , al final de la cerimonia de benedicció, he de dir que em va impressionar per la seva solemnitat , devoció i recolliment de tots els malalts, peregrins i cuidadors. Ho recordava a dalt a l'explanada.
A baix a la basílica vaig trobar amb gran sorpresa meva, els amics Antonieta Vilà i en Josep Massegur de les Planes d'Hostoles, que van venir a veurem a proposit. També vam poguer parlar uns minuts amb el Dr. Pardo, el nostre bisbe.
La trobada va ser exel.lent, perquè vam coincidir bells amics com en Joan Torrentó amb l'Antonieta i en Josep Massegur i jo, tots compartin l'esperit de Lourdes.
Ells són de l'Hospitalitat d´ençà molts anys i han anat a Lourdes moltes peregrinacions.
Aquesta nit em va tocar guardia a l' Accueil, que vaig fer i que entre visita i visita vam compartir una estona de tertulia amb els brancadiers e infermeres de guardia, també vam fer un pica pica; que alguns veterans ja portaven des de Girona o des d'Olot.
Amb el grup de guardia hi havia la germana de Sant Josep de Figueres Sor Maria del Carmen Traver Fresquet, molt bona persona, atenta, cuidadosa amb els malalts , acollidora amb tothom i sobretot amb una gran alegria al damunt. Tot un honor estar amb ella a Lourdes.
El dimecres dia 24 vaig sortir de guardia de nit a l ' Accueil. el dispesari medic el tenim al segon pis St. Nicolas, però també ocupaven el tercer pis St. Jacques. La Dra. Susana Bosch em va ensenyar on podia esmorzar en el mateix pis, després tot seguit cap a la Missa Internacional a la Basílica Sant Pio X, tot acompanyant un malalt com tots els voluntaris, totes les mans eren necessaries.
Per mi una jornada joiosa, perquè em costava recordar la ultima missa internacional a la basílica subterrania. Recordo que ens acompanyaven les seguents peregrinacions com: Sevilla presidida pel cardenal Amigo, la d' Ourense, la de Murcia,
La missa la presidir el Cardenal de Sevilla Carlos Amigo Vallejo, junts amb el nostres bisbes el Dr. Pardo i el Dr. Soler Perdigó.
Cal notar el fular que tots els membres de la peregrinació de Girona porten al coll.
Aquesta missa internacional, la va presidir el Cardenal de Sevilla, va fer un gran sermó, sense llegir-lo.
Aquesta colla formen la coral que canta en totes les misses i actes d'esbarjo de l'estada a Lourdes.
Cal dir que tots son companys de la peregrinació de Girona. Ho fan d'allò més be, i canten amb tota l' ànima.
Tots els cants molt ben preparats i cantants per la nostra coral, que a més de cantar molt be, ens animaven a tots a seguir-los amb el ritme que imprimient a les cançons.
Al acabar la Santa missa, tots a dinar una gran paella a la Forêt.
Es respirava un gran ambient festiu i de germanor entre tots . Els 50 aniverari es notava per tot costats. Un gran esforç de tota la junta directiva perquè tot sortis d'allò més be.
Molt cap al tard, em va abellir anar a la gruta resar i a donar les gràcies a la Verge, per tot el que havia compartit i viscut amb els malalts, peregrins i companys i per acomiadar-me de la Marededéu, fins l'any vinent. Estaven dient missa i resaven: Je crois en Dieu, le Père tout-puissant, créateur du ciel et de la terre. Et en Jésus-Crist, son Fils unique, notre Seigneur, qui a été conçu du Saint-Esprit, est né de la Vierge Marie....... Al veure que era en francès i jo ja estava una mica cansat, vaig optar per centrar-me en la oració d'acció de gracies en un racó a les fosques...
Era ben fosc i fixeu-vos com són les coses, uns tornant i els altres venin i d'altre a fer un got d'aigua de la font abans d'anar a dormir, ens vam trobar una colla tota curiosa, però no em discutireu que molt interessant, per molts motius; a aquelles hores, tots vam dir la nostra i fins i tot vam riure una bona estona., però a tots ens unia acabar el dia als peus de la Verge. No es pot amagar el cansansi del jornada en les nostres cares, encara que n´hi ha unes cuantes molt simpàtiques oi ? ; però la que més es filla de la Carme de Castro, esta fresca com una rosa i contenta.
El dia 25 de juny a les 9 del mati, anada la l'esglesia de Santa Bernardette per la celebració de la última missa abans de sortir de Lourdes.
Sota uns arbres , a la fresca vaig sentir un grup de pelegrins que resaven el Benetictus, o sigui el Cant de Zacaries :
Béni soit le Seigneur Dieu d'Israel: il visite et rachète son peuple. Il nous suscite une force de salut dans la maison de David son serviteur comme il lá dit par la couche des saints, ceux d'autrefois, ses prophètes ...... sempre m'ha agradat aquest cantic, la primera vegada que el vaig sentir va ser a Laudes al monestir de Montserrat, tenia 19 anys, sempre més m'ha acompanyat.
El sermó que va fer el Dr. Francesc Pardo, sobre les noces de Canáa, mai ho havia vist així, el Sr. Bisbe ens va fer veure que la mare de Déu va salvar la festa de les noces, dient als criats ......feu tot el que Ell us digui ...
A l'acabar la missa, van repartir un escrit per cada malalt que havien realitzat les més joven de la peregrinació, una 500 tarjetones. Com que es fea il.lusió tenir-ne un el Dr. Turró en va fotocopiar un a l'atzar i vet-aqui el se continut; vostès mateixos, Déu ni do, del missatge que transmet sobre com son les nostres petits de la Hospitalitat de Girona
En Josep Caler i el seu company amb el braç enguixat i que ara no recordo el nom, brancadiers de la Jonquera porten una bonica historia al damunt, m'explicaven que de joves no anaven a Lourdes, sinó que es presentaven com a voluntaris a la estació de trens per ajudar a fer els canvis , tant pesats en aquells anys. Increible, quantes vivències desconeixia ?
Aquesta foto esta feta just abans de marxar cap a Girona tot carregant els equipatges dels malalts i nostres. Moments de comiat per tothom, aqui degut a l'alegria que ens emportavem de Lourdes es va venir be fer-nos aquesa entranyable foto amb la Dra. Cora junt amb la seva mare,
El viatge de tornada va ser relaxat per tots, vam tenir temps de parlar, de cantar, de reflexionar sobre el que havia anat molt be, el que havia anat a mitjes i les faltes que tots fem, tot per tal de millorar la nostra atenció i cuidado vers el més m¡necessitat.
El Dr. Turró amb la seva armonica ens va fer passar moment quasi que ens recordaven quan erem escoltes i anavem de colònies o de campament, vaja casi vam reviure el foc de campanya, tant apreciat per mi i per molts.
Cadascú va porguer dir la seva, i pels que no s'atrevien vam passar seient per seient per tal de recollir les queixes o les lloances, de tot i ha a la vinya del Senyor. També vam parar a berenar en un petit poble a la vora del canal.
De nou a l'autocar, de tornada en els darrers km el Dr. Turró ens ho va fer passar d' àllò més be, ens llegia endevinalles i vinga imaginació, si no ho encertavem, en deia que vostè progressa adecuadament i per lo tant passa de curs. o repetir curs si no n'encertavem cap, que era lo més frequent en mi; mai hagués pensat que les endevinalles donessin per tant. Tot s'ha de dir el que ho encertava més eran els joves.
 |
| De Mossèn Ramón Muntanyola, prebere. |
Em ve de gust posar-vos l'Ave de mossèn Ramón Muntanyola, com a peça històrica.
Finalment vam cantar amb tot el cor l' Ave de Lourdes, que ens va deixar molt bon gust de boca.
Tots tornavem amb la motxilla ben carregada de vivènvies viscudes, d'amor al proïsme, d'estimació als malals i de molts precs a la Verge, on cadascú ha posat a les seves mans les seves preocupacions, s'ha recordat dels seus pares ja difunts, de germans, de nets, de gent del poble que et deien doctor, sabem que va a Lourdes resi a la Verge per què el meu home es posi be, mai he estat ha Lourdes, peerò confio que la marededéu es recordarà de nosaltres si vostè prega pels de casa, i moltes d'altres peticions de persones de fe, que confien en la protecció de la Verge de Lourdes. Hem resat per amics que ho necessiten, i senzillament ens hem passat hores a la gruta en silenci i meditant i més meditar, la nostra vida i tot el que volem canviar. Tornavem amb molts records de tendresa, cuidado, atenció, servei als més necessitats, somriure a dojo als company que feiem el mateix, estar al costat dels malalts, peregrins i de qui fos, fets que hem viscut sense volguer com d'amagat, només observant que passava al nostre entorn més proper; i també volguen, només faltaria.
A l'arribar a Banyoles i baixar de l'autocar, trobar gent coneguda que et plantejaven una pregunta - jo sóc infermera, valdria per venir a Lourdes a cuidar malalts ?, jo sóc mestresa de casa, valdria per fer quelcom a Lourdes pels malalts ?, jo sóc perruquera podria venir l'any vinent amb vostès ? Clar que sí, tots som necessaries, tots som iguals, a Lourdes no hi ha categories, tots servim al més necessitat.
Be a tots moltes gràcies per tota la companyia que m'heu fet gràcies al Dr. Turró per haver-me animat a venir, gràcies a tota la directiva de l'Hospitalitat de Banyoles per els consells que vaig rebre abans de marxar i una vegada alli. Tots trobem l'Hospitalitat, impressionant es gran la solidaritat i la caritat que he descobert en tots vosaltres , Ah ! i sempre amb un somriure als llavis. Enhorabona a tota la junta directiva per la gran tasca de coordinació i l'esperit de servei que respira.
Una abraçada d'agraïment a tots els companys metges per la seva feina i companyia en cada moment. A la resta de personal de l'Hospitalitat la meva més gran consideració. Les gràcies a tots els malalts per tot el que he après d'ells.
La veritat es que aquesta ha sigut la meva segona vegada que he anat a Lourdes i m'hi hagués quedat més dies. Lourdes no cansa.
Abans d'acabar vull explicar, que a Lourdes hi ha una gran relació entre tota la gent que formem l'Hospitalitat i preguntant a alguns sobre el sentit de la seva vinguda a Lourdes, l'un deia que venia per solidaritat, l'altre per caritat, l'altre m'explicava que no creia en res, l'altre que venia perquè ja ho havia vist des de petit als seus pares, però que ell tenia una altra religió, un altre perquè vol ajudar als malalts perquè disfrutin en les seves vacances anuals, un altre perque si vinc a Lourdes puc viatjar, perquè d'altra manera no em mouria del poble, un altre perquè tinc fe en la Marededéu i en el Crist, etc..... Be, després de compartir els quatre dies de peregrinació, a l'acomiadar-nos, queien algunes llàgrimes i les abraçades eren d'allò més càlides entre tots els que formem l'Hopitalitat de Lourdes de Girona. O sigui, era ben palès que algo havia canviat en el cor de cadascú. Deixem-ho aquí.
Agraïment a la Maite Pipó, en Josep Santamaria i en Cesc Rovira, companys de la meva primera peregrinació, per haver-me cedit material fotografic que tant bons records m'ha portat.
Pep
