dimarts, 12 de novembre de 2013

CONFIDENCIES A CAU D' ORELLA, EN LA FESTA DE LA MAREDEDÉU DE L'ESPERANÇA , O DE LA ESPECTACIÓ AL PART, I TAMBE CONEGUDA COM MAREDEDÉU DE LA O .

Imatge de la Mare de Déu, vuit dies abans de Nadal " Festa de la Expectació al part ". Del retaule de Santa Clara de Vic, de Lluís de Borrassà. Segle XV. L'àngel li diu a la Verge Maria " Dintre de 8 dies pariràs un nen i li posaràs el nom de Jesús ".
Patrona dels ganiveters i de corredors de comerç, molt singularment a Barcelona, Lleida (Sant Joan), Blanes, Cadaqués, Cruilles, la Batlloría i Olot


" Verge mare, i filla del teu fill,
alta i humil més que cap criatura,
terme immutable d'un designi etern,
tu ets aquella que la natura humana
la vas ennoblir tant, que el creador
no desdenyà de fer-se'n criatura.
En el teu ventre es revifà l'amor
per la calor del qual ha germinat
així, en l'eterna pau, aquesta flor.
Ací dalt ets la torxa meridiana
de caritat,i a baix, entre els mortals,
ets la font  viva de tota esperança.
Tu senyora, ets tan gran i amb tal poder,
que qui  vol gràcia i  no recorre a tu
vol fer volar el seu desig sense ales.
La bondat teua no ajuda només
a qui et prega, sinó que molt sovint
liberalment, va per davant dels precs.
En tu  misericòrdia, en tu pietat,
en tu magnificència, en tu es concentra
la perfecció de tot allò creat.
Ara aquest, que des de l'estany més baix
de l´univers ací, ha vist les vides
dels diferents esperits una a una,
et suplica, per gràcia, que li dones
prou força per pujar amb els seus ulls
més amunt fins la salvació suprema.
I jo, que mai no he cremat per la meua
visió tant com per la d'aquest, t´ofrene
tots els meus precs, i et pregue que no siguen
insuficients, per tal que tu, amb els teus,
el deslligues de tot núvol mortal.  pàg. 1259.


Així comença el Cant XXXIII del Paradís de la Divina Comèdia de Dant (J.F. Mira ).Paraules de'n Mira en un article en El País del  7-1-2003 : El cant final de la Comèida és una meravella delicada i subtil, un text de pura mística, de pura filosofia, teologia, llenguatge d'aparença impenetrable, d'una bellesa que supera tota descripció.  Versió de'n Mira " D´allí endavant el veure fou més gran/ que el parlar, que és poc per a tal visió,/ i la memòria és poc per tal excés "

He quedat meravellat, sense paraules i ja es gros que l'acabi de  descobrir als quasi 60 anys, ara 4 més.El trobo una meravella,fora del Magnificat, mai havia llegit tants elogis sobre la Mare de Déu. De petit vaig aprendre de memòria que la Divina Comèdia l'havia escrit Dant i sempre aprovava, però del contingut mai havia sabut res de res fins ara;he de dir que aquest gratissim descobriment el dec al meu amic Dr. Miquel Fabré, home de grans coneixements i una amplíssima cultura, tot s'ha de dir va estudiar a la Companyia de Jesús al carrer Casp, no cal dir res més.


Pintura de'n Miquel Fabré

 De petit hi ha moltes coses que no vaig aprendre.
M'emociona quant recordo, la quantitat de coses que els pares em van ensenyar apart del que ensenyava la senyora mestra, els ho agraeixo amb tota l'ànima.
Entre altres coses que si vaig aprendre va ser saber distingir els bolets comestibles dels boscos de Llorens,al costat del pare com: cama de perdiu, cama-secs, cruelga blanca, cruelga blava, cruelga vermella o pebrassa, fetxet a Barcelona en diuen tòfona, groguet, lleme, llengua de bou, mocosa, llenega a Barcelona, moixernó, orella de gat, peu de rata, rovelló a Girona en diuen Pinetell. Així com moltes plantes que la padrina i el pare en deien medicinals com : l'àrnica, el penical, cirerers de pastor, corretjola, didalera, esbarzer, espigol,ruda, 


 fonoll, gallaret, herba queixalera ( els seus vafos calmen el mal de queixal :

Paisatge tipicament urgellenc, molt aprop de la famosa Quadra de Mas Déu i dels Omells de Na Gaia.


 comprovat !, mauva, romaní, ruda, sàlvia, timó i vesc que es un paràsit del pi : amb tisana es fa servir per rebaixar la tensió arterial. I també a distingir entre diferents ocells com: la cadernera, el corb, cucut, enganya pastors, esparver, estornell, garsa, griva, merla, mussol, òliva, oreneta, pardal, perdiu, pigot, roquerol, tudó i una polla d'aigua, a Llorens només se'n poden trobar l'any que surten aiguamolls, que no és sempre, els últims que van sortir a les sorts del Berengué i la de casa va ser fa mes de 40 anys. Sincerament de tot els coneixaments adquirits en l'infantesa sobre flora i fauna de Llorens, he de confesar que el pas del temps practicament ho he oblidat gairebé tot, qui ho havia de dir ? si un no surt cada dia al camp, pot passar això, s'ha de practicar sovint.
També recordo de petit que el pare llaurava la terra moltes vegades no se mai quina anava primer però deia me'n vaig a montornar,emprimar o tercejar; recordo que les llavors s'havien d'envidriolar, mullar-les amb sulfat de coure.No vaig veure mai birbar, ni espigolar, sí segar amb la dalla  i més tard amb una agabelladora, tot canviava d'una manera imparable.
Però mai ningú em va ensenyar literatura catalana, només española, ningú em va saber encomanar el gust per la lectura, el dibuix, les arts com la pintura, ni l'escultura,tot hi haver llegit moltes vegades el Quixot,  estava més pendent de fer les comes, punts i comes i punts i aparts, que a saborejar el seu contingut; de gran sí que fet propòsit d'esmena i he llegit el Quixot,



 de les mans del Dr. Martí de Riquer i Morera,  mai vaig anar a cantar a una coral, senzillament perquè no sabia cantar i menys aprendre música,ni tan sols a entonar el gregorià que tant m'agradava i sempre el vaig cantar d'oïdes, ni a practicar l'esport d'una manera reglada, ni a disfrutar dels museus, tampoc vaig anar mai a un grup escolta, ni excursionista,tampoc em varen ensenyar el català normatiu ,a casa sempre el vam parlar i el nostre poble també , encara que l´únic diari que arrivaba a casa era La Vanguardia en castellà,l'avi Pep hi estava suscrit a l'hivern.Sí feiem alguna excursió sempre era a la mateixa comarca, la majoria de vegades a peu. A l'escola sempre vam estudiar en castellà. El primer llibre que vaig llegir en català tenia 19 anys, encara el guardo es diu DIDAC, BERTA I LA MAQUINA DE LLIGAR BOIRA d'Emili Teixidor, el vaig llegir a ratos a la Biblioteca Arús del passeig de Sant Joan de Barcelona, molt aprop de la pensió on vivia c/ Ali-Bey nº 20. 



El tenia i encara el tinc com un tresor, una mica apedaçat pel llom ; no se com ha arribat fins avui al meu costat, amb l'infinitat de canvis de domicili que hem tingut, un miracle dels grossos, dons he deixat moltes coses pel camí, moltissimes.No se quantes, però moltes molt estimades per mi, he perdut de tot, les cartes de l'amiga Lali Valdivieso del servei militar,fins i tot he perdut tots les llibres i llibretes i apunts de quan anava a col.legi a Llorens i a Maldà i al Collell, no em queda res. Si algo m'ha quedat dos redaccions l'una sobre el Viaje a la Alcarria de Camilo José Cela i l'altra sobre el xiprés que hi ha a la faça del Collell,les dos amb bona nota.

Per cert per l'estimat amic Cesc Rovira també va ser el seu primer llibre, cosa que em va alegrar moltissim.

La bibliotecaria titular es deia Marta Algueró i Puigdellívol (a.c.s.), feia dos anys que n´havia pres possessió en la reobertura d'aquesta biblioteca l'any 1967; em deia veure un jove sense massa futur i em va animar a ficar-me amb el català, que considerava imprescindible; he de dir que d'ençà llavors que sempre més he continuat aprenent, fins a arribar al Nivel C de català; aqui em vaig plantar per considerar que ja em podia defensar.
El més gran agraïment a la senyora Algueró per tot, per la seva paciència, dedicació, interès i ganes d'ensenyar, que no en tenia cap obligació. La veritat es que mai ningú li va demanar que fes tant.No cobrava per fer classes de català. He de confessar que als meus 64 anys ja no m'amago de res i faig servir descaradament l'article " lo " tant de casa, tant de l'Urgell i tots els diminutius que calquin i escric amb tranquil.litat amb una " i " totes les primeres" es " com per exemple genoll , jo dic " ginoll ", un selló dons " silló " a Verdú  hi entenent molt; ja no em mossego la llengua com ho he fet durant anys a l'oliva li dic "auliva" i a l'ocell li dic " aucell " aquestes paraules encara són d'us a casa i al meu poble.Sempre lo normatiu, lo demès estava mal vist. Un altre llibre que em va servir molt va ser SIGNE aparegut anys més tard d'Albert Jané.
Alhora ja de gran, també puc dir que com a funcionari titulat superior de la Generalitat de Catalunya la meva relació amb ella ( cartes,actes d'inspeccions i altres temes sanitaris i medioambientals sempre han sigut 100% en català normatiu; sempre ho he tingut ben entès.Sí, vaig millorar el català administratiu amb un curs dirigit pel Sr. Carles Duarte a l'Escola d'Admistració Pública. Va ser molt profitós per mi, alhora que vaig descobrir a l'intelectual Duarte.


Amb la Sra. Algueró, llegiam d'amagat, en aquesta sala gran rodejada de llibres que em feien molt de respecte per la seva grandària: havia tingut la sort de tenir-ne a les mans, tots de tamany imperi, vull dir de tamany desmesurat , recordo uns sobre la campanya de Napoleo Bonaparte a Egipte, on va ordenar dibuixar tot el que trovaba: insectes, flors,floretes,restes arqueològics, etc, els quals anaven transportats amb un carretó especial i també uns d'Alexandre de Laborde "Voyage Pittoresque et Historique en Espagne " aquest de format molt gran " estil Imperi" 258 mil.limetres per 400, Déu ni do i encara un altre del mateix autor, més petit com " Itineraire Descriptif de l'Espagne et tableau élémentaire des differentes Branches de l'administration et de l'Industrie de ce Royaume ",(anys més tard també el vaig trobar a la biblioteca del Seminari Diocesà de Girona),  aquesta sala donava al passeig de Sant Joan i no estava oberta al public. Es la que vostès estan veien a la foto, molt amplia, còmode i senyorial, tot un luxe per un servidor. 



Quan érem més, érem 6 joves sota la seva tutela i vinga va ser emocionant començar a llegir en català clandestinament; l'ambient de Barcelona s'ho portava. Els puc ben assegurat que tenia el seu morbo;ésser transgresor tenia un premi; a més ho podies explicar en ambients propicis, sempre era un valor afegit,no tothom ho podia fer.El seu marit era metge i es deia Josep Coma i Serra, un gran especilista en medicina del treball i millor persona, home cultíssim i també carregat de  currículum, feien una exel.len parella.
 El segon llibre que vaig llegir va ser " Un lloc entre els morts de Maria Aurèlia Campmany editat el 1967.



A tercer de medicina les classes eren totes en castellà menys una, la farmacologia que el Dr. Salvà la feia en català,no vaig tenir més remei que traduir-la al castellà per poguer-la aprobar. Quines coses oi?

Apunts de farmacologia de tercer de medicina.


.A sisè curs també ens van trobar en algo semblant el professor Felipe Cid ,catedràtic d'història de la medicina,ens manava un treball, evidentment com les altres assignatues en castellà i si al repassar-lo et trobava una falta, tant sols una falta, ja estaves suspès; deia que un metge no pot fer faltes d'ortografia.Al cap dels anys em vaig assebentar que més d'un company havia repetit curs per aquesta assignatura considerada una " Maria ".
 Seguint amb les coses que ningú em va ensenyar de petit per exemple van ser els Psalms, jo anant a col.legi a Maldà vaig tenir un mestre molt culte, amb grans coneixaments,moralment impecable, recte amb si mateix i amb els altres,religiós i alhora un gran humanista, gairebé em va ensenyar tot el que se, em va iniciar en  Història Sagrada (ens portava els dijous a la tarda a l'era del Sord i tots plegats llegiam i escoltàvem com un gran aconteixament la Bíblia sense saber que era la Bíblia, ens la sabíem de memòria i ho viviam amb aquella naturalitat i disfrutavem i sabiam qui era la dona de Lot, qui era Job,Isaïes, el Deuteronomi, i els reis d'Israel etc), però dels Psalms res de res, tampoc ho va fer mossèn Daniel,el rector de Vallbona i de Llorens tot i ser un gran sacerdot i un home bo,als escolans ens demanava una pronunciació llatina perfecta, cosa difícil si un no sabia llatí.Mossèn Daniel encara és viu però és molt gran, segons m'han explicat els de cal Gené i de cal Mano que el van veure a l'enterro de mossèn Pere-lluis Ramón Martori.M'he assebentat pel Josep Mª de cal Mano que li han fet un homenatge a Tarragona, en els seus seixanta aniversari de sacerdot .
 Vaig  fer d'escolà 6 anys i ajudant la misa en llati, mai vaig saber que quan el sacerdot deia: EMITTE LUCEM TUAM ET VERITATEM TUAM:IPSA ME  DEDUXERUNT ET ADDUXERUNT IN MONTEM SANTUM TUUM ET IN TABERNACULA TUA, aquestes paraules eren d'un Psalm; El que eren els Psalms ho vaig aprendre a Montserrat anant a laudes i vespres als 19 o 20  anys, quan per primera vegada hi vaig anar amb els Oblats (Sr. Creus )i el Sr. Lluís Abarca i Médico, semblava que m'havia colat a la boda del segle i amb la Hospitalitat de la Marededéu de Lourdes (Marquès de Mura que n'era el president) de la qual vaig ser voluntari per visitar malalts ,amb els bons amics en Durà (a.c.s.)  i la Maite Pipó i en Cullell i la Rosé Vilaró, els joves d'aquells anys sempre ens vam emmirallar amb aquestes dos parelles, que eren modèliques per nosaltres.Us he de fer una confessió: anat amb la Hospitalitat de Lourdes de voluntari, amb els minusvàlids, quan els cuidavem, o anavem al cinema o a passejar un diumenge per la tarda, jo pensava que els feia un favor i al cap d'uns anys m'he adonat que el favor me'l van fer ells a mi; sense volguer van configurar la meva personalitat d'adult; quines coses Déu meu ?.
Referent als psalms puc dir que sempre m'han fet companyia en les meves oracions.

Per a infants però per mi va ser com un company insustituible durant un grapat d'anys, ep! encara ho és.

A Maldà el mestre,ens van ensenyar a fer una exel.lent cal·ligrafia (encara que al untar la plumilla dins del tinté en caiguessin algunes gotes i taquessin el quadern i em costés algun clatellot),geografia,dibuix, taquigrafia,francès,mecanografia.Al cap dels anys podem descobrir amb una certa simpatia que tots fem més ho menys la mateixa caligrafia, jo per l'ofici de metge n'he perdut molt, però si m'esforço encara la se fer.

Exercici pràctic de mecanografia a casa del Sr. Capell

Un francès ben pronunciat, vaja exel.lent, que poc a poc l'he anat perdent, dibuix perfecte, ciències naturals, a llegir com Déu mana, el llibre de lectura era el Quixot,



 calia fer totes les comes, punts i comes i punts i apart, sinó t'enrecordaves te'n anaves a la cua,



el mestre s'esforçava molt perquè aprengués matemàtiques però mai en van agradar i sempre he sabut les justes per aprovar;ningú em va ensenyar a aprendrem els noms dels estels, encara que el pare es va esforçar perquè reconegués la Ossa Major i la Menor i la Ossa Polar i l'estel del mati en castellà " el lucero del alba " sempre contemplats ajaguts al terra mirant al cel, tampoc jugava be al futbol (quan repartin els jugadors, en sobrava un, deien aquest ja us el donem, no era cap perill per ningú), "tant que li agradava al meu pare ".




Sí, que els meus pares em van ensenyar a ser respectuós amb tothom (fins i tot amb el mossèn i amb la mestra i Déu mos en guard que digues al meu pare que el mestre o el mossèn m'haguéssin renyat o pegat), a ser tolerant,a respectar els immigrants que començaven arribar al poble, empàtic,pacífic, educat,a no ser conflictiu,a respectar a tothom per les seves creences (ateus, agnòstics, de dretes, d'esquerres,infidels, catòlics,renegaires,descreguts, la veritat es que mai he tingut cap problema per relacionar-me amb els altres, tots son fills de Déu; de gran m'ha servit per tractar amb la immigració, ep ! també m'ha servit el llibre  " Quan l'Islam truca a la porta " de l'estimat i enyorat Sr.Josep Manyer i Farré (a.c.s.)catedratic de francès, a compartir el poc que teniam, a ser un bon company i millor veï, a demanar perdó una vegada més i les vegades que fes falta, encara que els altres no ho fessin, a no odiar a ningú encara que tingués motius sobrats, a escoltar i respectar a la gent gran que eren els que sabien i tenien experiència, a no criticar a ningú (el meu pare mai ho ha fet), a jugar amb tots el nens, encara que algun fos un bretol i poca-solta, a deixar asseure a una persona gran a l'esglesia,als pedrissos del carrer, a les escales de la creu de Llorenç a la fresca de la marinada, a l'ombra d'un arbre,  en algun lloc públic o al cotxe de linea quan anàvem al metge a Lleida o a mercat a Tàrrega, a encomanar-me cada nit a Déu, a l'àngel de la guarda i a la Marededéu del Tallat, a resar el rosari cada vespre a la vora del foc,lletanies en llatí incloses, encara que estiguéssim cansats.


Publicat per la Universitat de Cervera
 a fer l'amistat a tots els grans, els que no sou de la baixa Segarra o de l'Urgell això de l'amistat us sona a música celestial veritat ? El respecte a la gent gran era absolut i calia practicar-ho, res de petons a les galtes, sinó a la ma, també ho feiem als capellans i al bisbe quan venia de visita pastoral.
A l'edat que em va correspondre a fer d'escolà a la parròquia, en vaig fer, tot un món ple de misteri i d'experiència i d'aprenentatge constant. No tothom hi entenia de fer d'escolà.Nosaltres els escolans enteniam d'enterraments de primera de segona i de tercera, el protocol que calia seguir per la cerimònia, també enteniam de batetjos, de casaments, de la extrema nció dels malalts, de cantar les Absoltes de difunts o cants d'enterrament, que és troben a la pàgina  1762 del llibre USUALIS, que mossèn Ramón Blas 


Mossén Ramón Blas rector de Rocallaura dona a besar lignum crucis a mossèn Venanci Plana, cosi de la mare (a.c.s.) al costat un jove mossèn Daniel Barenys i Llauradó rector de la Parròquia de Vallbona i de Llorens, tenia dos nebots metges; jo era amic del Jordi (a.c.s.).
me'l va regalar fa 4 anys , dels oficis de setmana santa, d'encomanar l'ànima a l'Altíssim, de portar la comunió a un malalt,portan el Santíssim sota pali,  de la cerimònia de les primeres comunions o de quan venia l'arquebisbe a donar la confirmació o en quines festivitats feia servir l'incens, de com havia d'estar l'esglesia en la setmana santa, com anava estructurada una processó del Corpus i per on transcorria, el que portava la creu manava, de com s'havien de posar les majorales a la porta de l'esglesia per demanar almoina; també enteniam del repic de les campanes amb els seus diferents tocs 



assenyalan les vigílies de festa, la pròpia festa, com era el de difunts durant l'enterrament, de com anava el poble de Llorens en romeria a la Marededéu del Tallat i com es posava la gent a l'atravessar Vallbona i de lo que es cantava durant el pas pel poble,normalment era el rosari cantat,  com érem rebuts a Rocallaura pel rector,portant el Lignum Cruxis a les mans o dit d'una altra manera " el Porta Pau ", jo recordo mossén Eugeni i mossèn Ramón Blas, un capellà que sap molta música,va ser el prebere que va cantar les lletanies dels sants el dia d'inici del concili provincial Tarraconense, etc.He de dir que l'aprenentatge dels valors cristians com la gratuitat, la caritat, la humilitat, l'altruïsme i l'amor als altres no em va suposar cap d'alt a baix i mai m'ha deixat mals records de res. Sempre m'ha servit per anar per la vida.

Aqui dins es posaven les brases per escalfar el llit.
 La mare (a.c.s.) abans d'anar-me'n al llit mi ficava el burro ple de brases per tal de que estigués calentó, he de dir-los que era fantastic,una experiència inoblidable, mi trovaba com un rei, un ambient propici per fer les meves oracions i encomanar-me a Déu nostre Senyor, a recordar vivències e històries que havia escoltat dels avis i vells del poble i tot seguit m'adormia en la pau més dolça. 
Sí vaig apendre a caçar serps al desfer una garbera del tros,per carregar el carro de garbes,  a fullar nius de tot tipus, a campà (domesticar) una garsa, un mussol; al sortir del col.legi anava a cassar llangostos per la garsa i caragols pel mussol, i fer un feix de  freixa perquè la cabra de casa tingués on rosegar i mantingués la llet, dons al poble no hi havia cap botiga que en venguessin.Les freixes creixien aprop de les síquies que portaven aigua a baix al fondo, de Vallbona cap a Maldà.


Lo fondo de Llorens de Rocafort, vist des de la solana; era la terra més fèrtil del poble, tothom volia tenir una peça a aquesta vall. De tant en tant baixava rovina.

Si vaig apendre de molt jovenet a anar amb bicicleta per tal de poguer anar a col.legi a Maldà, tot s'ha de dir la bici era de dona, d'una cosina del pare. Va ser un encert.  Si vaig apendre que les gallines per pondre els ous havien d'estar soles, gairebé amagades de les mirades dels propis i estranys, era algo que m'encantava, de tant en tant descubries algun niu amagat entre la llenya del corral i trovabes vint o trenta ous acumulats. Encara no se, perque els ponedors es trovaben a mitja paret i no al terra.També vaig apendre a fer sabó casolà.Tot s'ha de dir, utilitzat amb aigua dolça ( aigua de pluja) feia molta escuma i et deixava els cabells del cap molt brillants, tot un luxe, que ja no existeix.

Llorenç de Rocafort  (antiga baronia de Vallbona)


Penso que vostès han aprofitat el temps i jo també; he après de totes les situacions i circunstancies que m'ha ofert la vida, inclús vaig aprendre del servei militar on vaig fer de tot, fins i tot amics com el Martí de Tàrrega, amb ell anavem  a les tardes a ajudar a la Comunidad de HH. de la Caridad a la carretera de Meco s/nº en Alcalà de Henares a parar taula, donar menjar i dutxar minusvàlids físics i psiquics, bordelains, cecs,etc. Les poques monges que hi havien, no donaven l'abast amb tants interns.
Jo, abans de la mili ja portava un bon entrenament amb l'Hospitalitat de la Mare de Déu de Lourdes i el C.C. JOVES de Lauria 126, o sigui que no em va costar res pasar les tardes ajudant a aquella comunitat de monges. Tot això em porta al bon amic Marti Olivella, que ja de jove era un home especial, veia les coses clares i s'entregava com ningú a l'ajuda altruïsta i era un activista en tots els aspectes de la vida, penso que va sere el primer objector de conciència.

Amb aquest butlleti en Martí em tenia informat per on anaven els seus camins de pau, de solidaritat, de proteccio del medi, d'ajuda als més necesitats, el Centre d'Estudis Joan Bardina, era molt adelantat en el seu moment, en Martí Olivella era l'anima i l'animador principal.
  Vaig cultivar la correspondència al màxim amb els amics i amigues, fins i tot un gran amic de la Granadella en Miralles, aquest es mosquejava perquè tenia molta correspondència, però m'ajudava a ser feliç dins l'adversitat d'un temps que de vell antuvi donava per perdut, també dins l'adversitat vaig buscar la pau i donada la meva juventut inclús vaig buscar la felicitat, puc dir que ambdues les vaig aconseguir gràcies a Déu, en Francesc de Marti n'es testimoni.També vam aconseguir una gran amistat amb el comandant Cantero, home bo i que de sempre estiuejava a Bellver de Cerdanya.
Vaig aprofitar per llegir " La força d'estimar " de Martin Luter King, els Evangelis, Kierkegaard y el Amor, i escriure moltes cartes als amics quasi a diari unes 10; a la gent que ho explico no acaven de creure-s'ho, encara avui quan algun amic em presenta, diu aquest home fins i tot va ser feliç a la mili(cosa extranya). Per les tardes anava a misa cada dia i feia d'escolà, vaig fer amistat amb el Pater, perquè durant mesos es podien contar amb els dits de la ma els que anavem a misa; al cor de l'hivern només erem 3 soldats entre 4000. Va neixer una cordial amistat, a pesar de ser un mossèn molt conservador i lluny del concili Vaticà II.


El fet de tenir uns mestres exel.lents a primaria com les Sres.Paquita Bergadà , Teresa Ribera i el Sr. Ramón Capell,i els ilustres professors del Collell, el contacte amb els monjos de Montserrat; tot això va ser com una gran finestra oberta al món , sobretot al món del coneixament, de la cultura, del saber i al de l' espiritualitat, que sempre m'ha acompanyat,fins i tot a seguir de lluny a moviments polítics com l'Assemblea de Catalunya; sabeu el que es està rodejat durant temps de persones tant cultes ?, homes molt preparats amb amplissims estudis?, per un noi que venia d'un petit poble de la Baixa Segarra? Sempre ha suposat un tresor que encara em guardo i admiro.
He de dir que sempre m'han servit els bons exemples dels meus professors, en aquests moments no puc deixar de parlar de l'eminent e ilustre Doctor Josep Maria Domenech i Mateu, perquè ell va ser l'ànima de la nostra promoció i va ser causa de que molts ens dediquessim en cos i ànima a la medicina que ell tant estimava, i alhora considerava que era la millor professió del món, fill de Valls on el seu pare exercia la medicina ( llegir prego de les festes Decenals de la Marededéu de la Candela 2001, disfrutareu ). Gran humanista i amant dels nostres ilustres poetes i escriptors. A Madrid va ser un professor molt estimat pels seus alumnes de la Universitat Computense i del Colegio Universitario San Pablo de qui guarda inmillorables records, amic del cardenal Vicente Enrique i Tarancón, bisbe que va ser de Solsona. Al marxar cap a la seva càtedra d'Anatomia Humana a Bellaterra se li va rendir un calurós homenatge. Deixeble predilecte de l'emiment Catedràdic Ors Llorca, de qui n'estava molt cofoi.Llegiu si podeu el discurs d'entrada a la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya el 3 de novembre e 1996....tastareu una mica de la grandesa del Dr. Domenech. " Morfogènesi del sistema His-Tawara i record anatòmic de l'esquelec fibrós del cor.


Professsor Dr. Josep Mª Domenech i Mateu


Tot s'ha de dir es pasava les hores de nit al seu departament de Bellaterra, ho haviem confirmat motissimes vegades al passar per l'autopista, camí de Sant Cugat del Vallès es veia la llum al seu despatx i la resta de la Universitat Autonoma a les fosques( Del doctor Domenech podriam escriure un llibre extenssissim sobre lo que ha sigut la seva vida a la Universitat, a la embriologia i a la docència, a l'humanisme que el feia gran a l'amistat, a la preparació de moltissimes promocions de metges, que mai li podrem pagar l'entusiasme amb que ens formava, d'ell vam fer nostre aquelles paraules de Sant Pau, la veritat us farà lliures )Una abraçada ben forta plena d'agraïment vers la millor persona que ha passat en la meva carrera de metge i em quedo curt.També agraïment a  d'altres persones que m'he trobat en el cami de la vida com la Sra. Algueró. Paro i no continuo perquè em podria deixar a algú i em sabria greu.
Be, gràcies per la vostra paciència, un altre dia seguirem amb un altre tema molt llarg e interessant, ara només un anunciat perquè comenceu a disfrutar,el tema es molt atractiu, donada l'època que va succeir:



De com vaig trobar als meus 18 anys la Barcelona de la contracultura amb el pare Guasch que feia 4 anys que era sacerdot) com a màxim exponent a casa nostra, tot i que més tard ens em assebentat que també ho va ser en Lluís Racionero, cosa que m'alegra perquè vol dir que no estavem sols en una aventura molt transgresora,




(veure Luis Racionero: Memorias de un liberal psicolélico . R.B.A. Narrativas, per aquells anys 1967/68 molts joves peregrinaven a TAIZE on en Roger Schutz i la seva comunitat de monjos eren un foco d'atracció espiritual de primer ordre, molts amics meus hi van anar, jo em vaig fer gran sense poguer anar-hi, sempre m'ha sabut greu, el papa Joan XXIII de Teizé en deia  " pequeña primavera ", dels sermons del pare Llimona als capuxins de Sarrià,on vaig escoltar per primera vegada la cançó "Això amic meu tant sols ho sap el vent, escolta la resposta dins el vent " , del maig del 68 a Paris, de les comunitats de base a Barcelona que vaig tenir el goig de conèixer (Comunidades de base. Los grupos pequeños y el futuro de la Iglesia, de J.T. Maertens (editorial Sígueme),alguns capellans compromesos com mossèn Dalmau rector de Gallifa,l'escolapi Octavi Fullat, el qual va ser molt important per a mi en plena juventut, però ara no toca, del cristians pel socialisme amb la Teologia de la Lliberació de Gustavo Gutierrez com a gran referent,i l'amic Martí Olivella com a activista d'aquesta teologia a favor dels pobres, de les xerrades nocturnes sobre el comunisme que ens donava en Xavier Pons a c/LLuria 126, encara quedava el ressò de les manifestacions de cent trenta entre religiosos i capellans per la via Laietana de l'any 1966, de l'assemblea de Catalunya que ens tenien sempre amb l'ai al cor ( vaig coneixer mossèn Dalmau, autor del llibre "El malefici dels simbols" cal dir que un estiu ens va deixar la rectoria per fer un stage amb el pare Guasch amb un grup de persones interessades en la contracultura,molt sugestiu per l'època llegir el seu llibre Mossen Dalmau en California,  dels sacerdots obrers,si em sobrava un duro el guardava per comprar-me la revista El Ciervo, Quadernos para el dialogo i també per anar a missa el diumenge als caputxins de Sarrià,  la poesia d'en Miquel Palomino,de les nits tancats en un pis del barri vell escoltant en Raimon ( D'un Temps, d'un país,  Diguem no,.... amb una espelma encesa per donar ambient, però també per a no ser delatats per reunions il.legals per part d'alguna bona persona. La Nova Cançó feia estralls.




 Que feliços que erem tant sols escoltant aquestes cançons combatives, el llibre "Honest to god " feia estralls, de la colla sardanista Pau i Justicia 



on vaig apendre sardanes i vaig ser feliç voltant mig Catalunya assitint a concursos de sardanes,



de les xerrades sobre Camilo Jose Cela" Viaje a la Alcarria " pel meu amic Camilo Gomez Torres amb una cervesa a les mans com a unic pagament; el tracte era aquest: jo pagava la cervesa i ell em parlava durant dos hores de'n Cela o de Isabel la Catòlica o Rosalia de Castro o de Perez Galdós;d'ençà molts anys catedratic,era fill de Monforte de Lemos, de com vaig trobar la biblioteca Arús i la seva gran bibliotecaria la Sra.Marta Algueró i Puigdellívol, disposava d´un amplissim curriculum acadèmic,sàvia, molt culta, empàtica i millor persona;amb moltes ganes de servir i d'ensenyar, amb ella vaig coneixer les fitxes de'n RUAIX (company del consagrat e il.lustre pintor Benet Sarsanedas), encara les guardo,sempre m'han servit, esposa del Dr. Josep Coma i Serra, d'Alpicat (Lleida).


Vaig llegir per primera vegada a el Ciervo a Jose Maria Valverde en " Preambulos de la Fe " no va ser fins anys més tard que vaig descobrir que era tiet del gran Dr. Ramon Gefaell colega meu, un dia us posaré un poema de'n Valverde amic del difunt i recordat Dr. Martí de Riquer i Morera.
Per Barcelona bullia la mort de Ernesto Guevara metge argentí, el " Che " i que estava present en totes les converses, per les llibreries, trobaves llibres del bisbe Helder Cámara, encara recordo una carta als joves publicada al 1968, un detall d'humilitat firmava Padre Helder. Del llibre de poesia "Paraules sense soroll" de Mercader, De com vaig coneixer el llibre  " Els pòtols místics ". Mai havia llegit coses relacionades amb el Budisme. El llibre  que vaig tenir més a ma me´l va deixar en Guillem Paris, marit de la Carme Felip durant un permís de la mili" Un Mundo Nuevo " 1952 " 12 conferencies de KRISHNAMURTI, que va fascinar A HUXLEY i a MILLER i a un servidor.També em va fascinar el llibre d'ALAN WATTS " PSICOTERAPIA DEL ESTE PSICOTERAPIA DE DEL OESTE ( més amunt els hi posar una pàgina fotocopiada) dins aquest món, El nacimiento de una contracultura de Theodore Roszak, énsayos sobre el Apocalipsis de Norman Brown, 




Las Comunas en la contracultura,Toqueme por favor, aquest llibre el va traduir de l'anglès a l'español una noia de Flix,  també era obligat dins d'aquells anys 1968, haver llegit Siddharta,i Demian , amb aquest últim, Herman Hesse entra de ple en la contracultura y El lobo estepario. En altre camp també estava de moda llegir  a Jack Kerouac " On the road " i Els pòtols místics,( The Dharma Bums) traduït per Manuel de Pedrolo i editat per Edicions Crema; la primera edició fou el 1967,però jo no el vaig coneixer fins el 1970 i la veritat es que no tenia un duro per comprar-me'l, me'l van deixar. El llibre més llegit l'any 1968 va ser " Cien años de soledad ", també el vaig llegir. Com podeu veure si volies estar al dia i ser afortunat entre els joves d'aquells anys i que alguna noia es fixés amb tu ,i ser tingut en compte en certs ambients com  l'Ateneu Barcelonès i altres grups parroquials, etc.  calia llegir i molt, també el 1969 vaig llegir "Los hippies: Una contra-cultura " de Stuart Hall.
He de dir que em vaig fer gran sense poguer anar a treballar a un KIBBUTZ , estava de moda en aquells anys, molts hi anaven, jo hagués anat a un que es deia Ga´aton com a voluntari al norde de Galilea, però no tenia diners i es va esfumar el desitg. També em vagi fer gran sense anar a una trobada amb els joves de Taizé; al seu lloc me'n vaig anar a fer la mili a Alcalà d'Henares ( una llarga i bonica història )
Amb molt de carinyo recordo el local Zeleste i l'Orquestra Plateria, que estava situat al c/ Argenteria, anar al Zeleste imprimia caràcter i tot era màgia, i llibertat ens sentíem joves, encara que l'any 1973 ja ho erem, per nosaltres va ser més que un club de roc. Ho era tot, allí quedàvem amb els amics; allí vaig coneixer l'orquestra Mirasol i la Dharma. Tot al bell mig del barri de la Ribera, tot l'encant per molts joves i no tant joves.
No puc passar per al un fet trascendent de la meva juventud:  les Sis hores de cançó a Canet, on l'any l'any 1972 vam ser 35.000 espectadors, allí vaig veure i sentir per primera vegada en directe a Ovidi Montllor, Pi de la Serra, Maria del Mar Bonet, La Trinca, Dolors Laffite, Marina Rossell i Rafel Subirachs i d'altres que no recordo. Les sis hores de cançó a Canet van ser algo més que un festival de música, ho vaig viure com un privilegi i algo gran, transgresor, al límit. No recordo si hi vaig assitir algun altre any.
La Barcelona del 68 bullia per la mort de l'abat Escarré, no hi havia grup de gent que no en parlés.A mi em tenia al corrent un ex-escolà de Montserrat que es deia Ximenis.
Tampoc puc passar per alt el Boccacio un ar del carrer Muntaner on es movia la gent de la GAUCHE DIVINE. Jo si hi anava alguna vegada, era per impressionar alguna noia, realment mai vaig tenir contacte ni d'aprop ni de lluny amb tota aquesta gent tant guapa. Si admirava la seva vida transgresora en tots els sentits.


També vaig viure com  un gran aconteixament la setmana santa de 1972 a Vallbona de les Monges, organitzat pel secretariat d'universitaris cristians com a responsable anava en Salvador Pié no recordo si era Felipó o sigui de Sant Felip Neri?; a part de la liturgia dels dies propis com el dijous i divendres sant i la vetlla pasqual,hi van haver tallers dedicats a la pregaria, a la conversa,  d'interioritzacio, etc.convençut que va ser molt avançat per l'any 1972, penso que va ser transgresor per tots; els joves que venien de tot el país, vivien a les pallisses al voltant del poble de Vallbona,eren de bon conformar i ho van viure com un fet excepcional. Els veïns de Vallbona si van entregar del tot.


 Vallbona encara se´n recorda i jo també. En aquells anys l'abadesa es deia Mare Frederica Almar-Encesa de Girona.



De tot això algun dia en parlarem llargament, perquè cada cita ens pot donar per un tema, ara tant sols ho deixo anunciat, per si de gran no me´n recordo d'escriure llargament de tot el que us he dit de passada; així podré dessenvolupar la memòria més fàcilment.Quan fem memòria tornem a ser nosaltres mateixos i això és bo i és un plaer.
No voldria passar per alt el film Laia de Vicenç Lluch; Laia el retorn de les barques, que han sortit com cada dia, però la por del xaloc ....., això era l'any 1970, aquesta pelicula que ens ma marcar a tots, està basada en la narració homònima de Salvador Espriu. 
Sóc concient que em deixo molts temes al tinter, però ja vindran altres temps di Déu vol o llarg hiverns al costat de l'estufa i de la boira a Llorens i podrem desenvolupar molts temes, ja esmentats i d'altres per esmentar,com el primer malalt que vaig visitar un primer dia d'agost a Perales del Puerto, una llarga història amb final feliç.
Be, us poso un poema de José Mª Valverde, a qui jo no vaig coneixer,nomes el sentia anomenar pel meu amic Ramon Gefaell que era oncle seu. Aqui va com a premi per haver arribat fins aquí.
Recordant al pare Duch, només dir que l'home no acaba mai de resituar-se, sempre és un aprenent, i cada dia comença de nou.

ORACION POR NOSOTROS LOS POETAS
_______________________________

Señor, ¿ que nos darás en premio a los poetas ?
Mira, nada tenemos ni aún nuestra propia vida;
somos los mensajeros de algo que no entendemos.
Nuestro cuerpo lo quema una llama celeste;
si miramos, es solo para verterlo en voz.

No podemos coger ni la flor de un vallado
para que sea nuestra y nada más que nuestra,
ni tendernos tranquilos en medio de las cosas,
sin pensar, a gozarlas en su presencia sólo.
Nunca sabremos cómo son de verdad las tardes,
libre de nuestra angustia su desnuda belleza;
jamás conoceremos lo que es una mujer
en sus profundos bosques donde hay que entrar callado.
Tú no nos das el mundo para que lo gozemos,
Tú nos lo entregas para que lo hagamos palabra. 
Y después que la Tierra tiene voz por nosotros
nos quedamos sin ella, con sólo el alma grande ...

Ya ves que por nosotros es sonora la vida,
Igual que por las piedras lo es el cristal del río.
Tú no has hecho tu obra para hundirla en silencio,
en el silencio huyente de la gente afanosa;
para vivirla solo, sin pararse a mirarla...
Por eso nos has puesto a un lado del camino
Con el único oficio de gritar asombrados.
En nosotros descansa la prisa de los hombres.
Porque, si no existiéramos, , ¿ para qué tantas cosas
Inútiles y bellas como Diós ha creado,
tantos ocasos rojos, y tanto arbol sin fruta,
y tanta flor flor, y tanto pájaro vagabundo ?
Solamente nosotros sentimos tu regalo
y te lo agradecemos en éxtasis de gritos.
Tú sonríes, Señor, sintiéndote pagado
con nuestro aplastamiento de asombro y maravilla.
Esto que nos exalta sólo puede ser tuyo.
Sólo quien nos ha hecho puede asi destruirnos
en brazos de una llama tan cruel y magnífica

... Tú que cuidas los pájaros que dicen tu mensaje,
guarda en la muerte nuestros cansados corazones;
dales la paz, esa paz queen vida les negaste,
bórrales el doliente pensamiento sin tregua.
Tú nos darás en Ti el Todo que buscamos, pues le tendremos
para nosotros solos, y no para cantarte.

Jose Mª Valverde           Hombre de Dios, 1943


Sóc jo amb 64 anys al damunt.

Com a punt final i per no cansar-los algun dia els parlaré desde la majoria d'edat que era als 21 anys, fins a la jubilació que ja falta menys, tot plegat dona molt de sí; tot i que practicament no he viatjat pel món,i sóc un gran desconeixador de la Catalunya tant la vella com la nova, em queda molt per fer, espero tenir salut per portr-ho a terme.
Una abraçada  a tots i disfrutin de la festa de la Verge de la O, o també de l'Esperança o de la Cinta o de la Espectació. El present article comença parlant de la Marededéu i acaba pensant amb la Marededéu des del Magnificat a la Divina Comedia. Aqui va la partitura de la música de les vespres d'avui. Disfrutin els que siguin experts en gregorià i els musicòlegs podran datar el document, encara que jo els digui la data.Una petita partitura pot representar molt, amb poca cosa podem ser quasi feliços.
Sóc concient que em deixo moltes vivències al tinté; tot arribarà si Déu vol.

Del Prontuario del Cantollano Gregoriano. Tomo  I. Año 1799


Felicidades Maria de la O Vega, gracias por darme a conocer tantas virgenes de la O, esparcidas por toda España , por tu amistad y cercania, que bien atendidos estan los peregrinos a Santiago de Compostela al passar por Hospital de Órbigo, Astorga,.... Salud y feliz fiesta.

Pep.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada